Final

La tardor crida a la porta mentre que l'estiu recull els seus últims dies i s'acomiada. S'acaben els matins remugant entre llençols, estirant els minuts fins al migdia. S'acaba sortir de casa baix la calor sufocant de les quatre, amb el sol cegador per companyia. S'acaben les llargues vesprades de jugar a cartes, de deixar-se caure entre el fum i la birra. S'acaben les nits cara a la pantalla fins adormir-se o les nits en que la música et fa de bressol.

I ara que el compte enrere dels dies de no fer res ha arribat a zero, ens queda badallar amb les primeres llums del dia, començar a abrigar-se i observar caure la pluja. Ens queden dies de biblioteca i caps de setmana d'alliberament desesperat. Ens queden concerts que saluden tímids i algun aniversari que celebrar.

No em queda estiu, però em queden molts somriures.

Desitjos per no pensar

Voldria ser un animal, m'importa ben poc quin. Voldria ser una lleona de caça a la sabana, sigil·losa, avançant entre la herba alta fins una gasela a la que estripar amb les dents. Voldria ser també eixa mateixa gasela corrent per la seua vida, veloç, àgil i conscient del perill. Voldria ser un au migratòria que busca la calor del sud i s'atura als pals de la llum a descansar. I piula, i entona melodies que ningú pot comprendre. Voldria ser un gos fidel que llepa la cara a un xiquet, i lladra, i corre, i mou la cua. Voldria ser un cuc tancant-me en una presó de seda per ressorgir com una papallona. Voldria ser un ànec, caminant maldestre pel fang fins arribar al riu on nadarà per primera vegada. Voldria ser una serp verinosa i ferir amb els meus ullals aquells que intenten ferir-me a mi. Voldria ser una formiga que camina en filera, responsable, recollint menjar per l'estació freda. Voldria ser un ratolí esquivant trampes i falcons. Voldria ser una sargantana al sol d'estiu, corrent per una blanca paret i esperant a que la cua em torne a créixer. Voldria ser un rat penat a la foscor d'una cova, guiant-me per sons i vibracions. Voldria ser un goril·la tastant la fruita dolça de l'arbre més alt de la selva. Voldria ser una balena cavalcant les ones.

I per què no? Voldria ser un drac, volant, respirant fum i cremant amb el meu alè totes les males intencions.

Descàrrega

Carrega la boca d'aire i ompli els pulmons. El pit s'unfla progressivament, es fa ampli i gran. L'aire funciona com una espècie de calmant i s'estén de manera lenta, per la gola, per l'esquena, baixa i para a l'estòmac, rellisca per la panxa i passeja lentament fins arribar als dits dels peus. Deixes que els ulls es tanquen i el nervi s'adorm. Sembla que tot al teu voltant s'atura.

I en aquest moment de pausa simplement no ocorre res.

Sospira, et mira i somriu.

"Never in tune, just sigh."

So long and good night

A mesura que la nit avança i les manetes del rellotge segueixen la seua ruta, les parpelles es fan pesades i cauen suïcides, baixant el teló, separant els actes. Cada parpelleig és més llarg que l'anterior. Cada parpelleig regala uns segons de pausa, de foscor, de llums en espera. I en obrir els ulls de nou tornen les llums i les figures borroses de l'habitació. Tornen els pòsters i les fotografies penjades tortes sobre les parets. Ells no tanquen mai els ulls. Ells no es perden ni una escena. Ells podrien contar-vos com, cada nit abans de dormir, abrace el coixí i feta un cabdell murmure "bona nit" a l'aire.

Alguna vegada que altra, una veueta suau em respon.

Xicoteta voladora

Faré una confessió egoista i et diré que escric açò molt més per a mi que per a tu, per a fer-me creure a mi mateixa que sóc un poc millor persona i que encara et puc treure un somriure. He escrit moltes coses a la meua vida. Algunes les he publicat a algun lloc i altres no, però fent el recompte pense que eres una de les persones a qui més texts he dedicat i a qui he redactat les meues paraules més sinceres. Creu-t'ho o no, jo només vull dir-ho.

Vull dir-te que eres preciosa. Que m'agraden els teus cabells curts. M'agraden els teus ulls que no sé de quin color són. M'agrada la pigueta que tens baix de l'ull i el teu nas encara que tu digues que és lleig. M'agrada quan estàs seriosa i sembles major, però m'agrada més quan somrius i les teues galtes es tornen rosades per una estona. M'agrada quan apropes les mans a la cara i sembles un gatet. I sí, m'agraden les teues mans tallades. M'agrada la samarreta que tenim igual, la que deixa els muscles descoberts. M'agrada que m'envies fotos de gats abans de dormir. M'agrada quan ens vegem després de tants mesos i caminem pel carrer agafades de les mans, per a sentir que no ens perdem.

Pensa el que vulgues, però desitjaria que de tant et veieres de la mateixa manera que ho faig jo. Tan dolça, tan bonica, tan valuosa, tan important que sembla impossible.

La pròxima vegada que et plantes davant d'un espill, saluda't de part meua.

"Dancing with your demons"

Un badall i altre després. Símptomes de son que ignores al temps que intentes mantenir els ulls oberts. Resulta difícil: les parpelles són pesades i suposa un gran esforç pujar-les cada vegada que cauen. Són més fortes que tu. Són més fortes que la por que et provoca rendir-te al somni.

Així i tot, involuntàriament acabes caient i entregant-te als malsons. Figures grotesques, persecucions, foscors i caigudes. El teu subconscient et conta tot allò que has sigut capaç d'evitar durant el dia. T'ho recorda d'una manera quasi cruel i esgarrifosament realista, violenta, exagerada. I quan finalment despertes és com continuar el que vivies mentre estaves dormint. Ulls cansats i altra nit més a la que has perdut la batalla.

Però amb el temps l'espai entre malson i malson es fa més ample. Les preocupacions cada vegada t'importen menys i tot t'importa menys i finalment després de perdre totes les petites batalles has guanyat la guerra.

Ja no hi han malsons. Ja no hi han despertars angoixosos. Ja no hi ha res, real ni irreal que puga fer-te mal.

"Lay your weary head to rest, don't you cry no more."

Silueta

Torne a situar-me davant d'un document de text en blanc. El cursor apareix intermitentment, esperant vomitar les lletres, paraules i frases que jo vulga oferir-li. Res, no serveix de res. El document duu hores sense res escrit i sembla que es quedarà així. No és que no tinga res a dir, o que no vulga contar res. Més bé al contrari. El torrent d'idees fa que s'atabalen totes a la punta dels dits, just al moment abans de prémer les tecles, i que cap d'elles siga capaç de sortir. Les guarde, les deixe fer camí enrere de nou fins al racó de la meua ment d'on hagen vingut i elles s'acomoden, i amb el temps es fan grosses i mandrosses. Sembla que ja no volen mostrar-se, que no tenen ganes de fer-se els cabells i llevar-se el pijama, de posar-se boniques per a ixir a la llum. Em resigne i les deixe criar pols. "No és el moment", pense. Perc l'esperança d'escriure cap cosa decent i em dispose a tancar el document.

Just en aquest moment senc com que alguna cosa es mou prop de mi. En girar-me, veig la cortina onejant al vent, he deixat la finestra oberta. Les llums del carrer han creat una silueta estranya que em deixa pensant durant uns segons. Pot ser ho vegem tot a través d'una cortina. Com en una actuació d'ombres xineses. Veiem la bellesa a contrallum, les figures gràcils i estratègiques. Veiem el que volen mostrar-nos. I si alguna vegada ens arrisquem i creuem el vel pot ser ens trobem en la realitat de cara. En que no hi ha res de bonic, que és tot pla i simple, decorat amb somriures i música ambiental. O també és possible que, allò que vèiem fosc i desconegut siga un preludi d'una actuació més gran, més bella, agressiva i nova, que t'obliga a quedar-te per sempre a aquell costat de la cortina.

Si he d'imaginar com és el que no es mostra, si he de suposar què hi ha darrere, només desitge que no vulga fer el camí de volta.

"I'm the next step waiting in the way."

Ficció

Encara que sóc més bé propensa a la demofòbia, adore els concerts multitudinaris. Pot ser és per la sensació d'unitat que et dona cantar la mateixa cançó amb centenars de persones més, pot ser és per les llums de l'escenari entre la foscor, pot ser per sentir el sòl tremolar amb els altaveus. O pot ser és per la sensació de llibertat que t'ofereix el deixar-te portar per la música i començar a ballar i alçar els punys i cridar. La sensació d'alliberar-nos de nosaltres mateixa durant un parell d'hores i entregar-nos per complet a la ficció.

No parle de la ficció en el sentit d'interpretar, sinó més bé en el sentit de lliurar-nos una mica de la realitat que ens envolta i viure'n una de diferent. I durant eixos instants d'alliberació infinita, pensar que qualsevol cosa és possible.

Passe la vida entre llibres, sèries, pel·lícules i cançons que parlen de mil histories distintes i això només m'ha fet aprendre (a banda d'un extens vocabulari, prou ortografia i una mica d'anglès) que la vida real és completament anodina. L'anhel que mostrem la humanitat per viure històries fantasioses i situacions increïbles es plasma a cadascuna de les pàgines de llibres, guions o a cada vers d'una cançó o poema.

I aquest mateix anhel és el que ens inspira per voler ser artífexs d'alguna cosa més enllà de les nostres possibilitats. Aquest anhel és el que em xiuxiueja a l'orella que deixe de ser tan covard.

"Y aún hoy solo el grito y la ficción consiguen apagar las luces de mi negra alerta."

Vos dedique un somriure

Hi ha dies de baixó en què, a falta de saber què fer, agafe un dels meus llibres i fullege les seues pàgines. Coneixent-me, el més probable és que penseu que he agafat un llibre de Harry Potter i en molts casos no vos faltarà raó, però si alguna cosa té d'especial el llibre que agafe és que no forma part dels meus habituals. El llibre s'anomena "La geografía de la felicidad" i parla del concepte de la felicitat en distints països, en què es basa en cada un d'ells. Fa un resum prou acertat i inclou factors que sens dubte formen part del benestar personal. No sé per què vaig escollir aquest llibre d'entre les prestatgeries de la tenda, i ni tan sols vaig estar segura d'haver-lo entés la primera vegada que el vaig llegir. Així i tot els seus paràgrafs em van fer comprendre moltes coses. "Felicitat" és pot ser una paraula desacertada i a la qual li exigim massa. El llibre em va convidar a comprendre la felicitat com a una simple satisfacció. La satisfacció que obtens en treure-li a algú un somriure, en superar-te a tu mateix quan pensaves que no podies fer-ho. Suposa menys esforç aconseguir estar satisfets que no estar feliços.

Si he mencionat aquest llibre o el tema de la felicitat no és precisament per fer una reflexió sobre el tema, sinó perquè m'he adonat de la poca felicitat que transmet el meu blog. -- no és que em preocupe especialment, sempre he utilitzat el blog com un mètode per fer petites confessions, per soltar d'alguna manera tot allò que no sé dir en veu alta (i que moltes vegades tampoc sé contar per escrit) i per això resulta una cosa tan personal per a mi i tan ambigua per algú que no em coneix -- Açó m'ha cridat l'atenció. No em considere una persona trista, per què ha de ser trist el meu blog? Pot ser trist no és la paraula, però sí seriós. Bah, és igual, tampoc sé explicar-ho. Tampoc tinc per què explicar-ho. Així i tot, només volia deixar una pinzellada d'alegria entre les meues pàgines.

"La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, còrrer tot sol, sentir-se créixer."

El que em queda

Mai m'han agradat les meues celles. Pot semblar una tonteria (i ho és), però fa uns quants anys que mostrar-les em produïa certa inseguretat. Sospitava a sovint que si no m'agradava mostrar-les era perquè donaven molta expressivitat a la cara: celles que baixen culpables, que pugen amb sorpresa o que es col·loquen subtilment en posició interrogant. Si vols saber què passa pel cap d'algú en moltes ocasions serà suficient mirar-li les celles. Amb el temps he optat per la comoditat i moltes vegades ja no m'importava mostrar les celles. He d'afegir també que he guanyat la confiança en mi mateixa i en els altres que m'impedia lluir eixa part de mi mateixa amb la comoditat habitual. No és que els meus nivells d'auto estima s'hagen disparat de sobte, sinó més bé que he aprés a acceptar la transmissió genètica.

Cada vegada que em veig a l'espill tinc l'oportunitat de vorer les meues celles, que també eren les teues, i mantenir el record viu.

Teranyines

Senc com que el meu cap està ple de teranyines. No en el sentit d'estar vell i en desús, ni d'estar buit: més bé al contrari. Cada pensament vibra al passar sobre ell i mou al seu torn molts altres. Tots i cadascún d'ells estan connectats per fils que encara que semblen fràgils i casuals, tenen la seua raó de ser i no resulten fàcils de destruir. Per això comence a declinar en llatí i de sobte pense en el viatje a Itàlia, i en gelats, en estiu, en el sol, en els núvols i després en la pluja, en les gotes de pluja al cristall d'un cotxe, velocitat, i així fins crear una cadena infinita de coses, com les fitxes de dominó que cauen una després d'altra. Per això tampoc sóc capaç de centrar un tema. Per això volia parlar de teranyines i acabaré diguent que tinc les mans fredes.

Martí

T'imagine davant un pastís enorme amb cara de felicitat, bufant 19 ciris de colors. Tothom al teu voltant t'està cantant: "Happy birthday to yooou... ". Alguns desentonen una mica, no importa, esteu celebrant el teu aniversari i hi ha pastís. Bé, no ho sé, m'ho imagine. M'imagine a mi entre ixa multitud que et canta, que s'alegra de tindre't un any més al seu costat, però no estic allí. Estic a unes quantes decenes de quilòmetres, gitada, en pijama i pensant en els tres anys que hem viscut junts. En els tres anys que portes suportant incondicionalment les meues tonteries i el meu mal humor. He d'agrair la teua paciència per això si no ho he fet abans. I també t'he d'agrair a tu cada dia i cada conversa i cada abraçada, per fer-me sentir un poc més persona.

Els ciris s'apaguen i tothom aplaudeix i tu somrius i t'arriba un missatge que et desitja milions de felicitats. Saps que no m'oblide de tu mai.

Patetes.

Guarde

Obric la porta de l'armari i em quede de peu, mirant la roba plegada. Només he de canviar-me, agafar una samarreta i uns pantalons, però en lloc d'això trec tota la roba i la deixe sobre el llit. Em quede observant les meues samarretes, quasi totes negres, alguna gris, unes quantes dessuadores obscures, molts texans. A mesura que vaig traguent la roba, queden al descobert totes ixes prendes del fons de l'armari. Ixes samarretes que et queden menudes o que ja estan velles però no tinc valor de tirar. "Me les posaré algun dia", pense. Sé que no és cert. Que han quedat massa descolorides, que tenen forats i taques que ja no surten. No importa, les guarde. Deixe que acumulen pols i anys. No només guarde un parell de samarretes. Guarde vesprades al sol, paraules amables, gelats desfets, cançons a l'orella i dibuixos a les parets. Guarde nits de música i somriures, de converses a l'ordinador fins la matinada. Guarde matins de cabells desfets i badalls contagiosos. Guarde una petita part de tot el que he viscut, de tot el que pot ser ja no recorde.

I m'adone de sobte del desastre que he fet, de l'escampada a l'habitació. 

Del desordre que he creat per observar durant uns pocs minuts unes samarretes velles.

Em ric fort i tanque l'armari. Empresone la roba. Empresone els records. Empresone moltes coses que voldria haver dit.

"Silence like a cancer grows."

Punt i a part

No t'adones de com canvien les coses, de com canvies tu. Ocorre d'una manera gradual i imperceptible, com quan creixen els xiquets i els cabells, i no és fins que fas la vista enrere que prens consciència de com era tot abans i de com és ara. La rutina ha amagat subtilment tot allò nou que desencadena un canvi i ja no ets capaç de reconèixer-ho. No saps com has canviat. No saps com ha canviat tot al teu voltant. No ho veus, però ho sents d'alguna manera. En una forma de mirar o en unes sabates noves. En un vici recentment adquirit, en una tonalitat fugaç de la veu. Saps que tot no és com sempre. Saps que sempre no ha sigut mai. Saps que no hauria de ser així.

Deixa que s'escape el fum, deixa que es tanquen les ferides.
Recupera el camí abans de perdre't.

Fi

Sembla simple l'horitzó. Una línia recta que limita allò que veus i t'indica infinitat. Una línia que es desplaça al temps que avances, inabastable, intocable i completament irreal. Una línia només, pense. 

I davant de l'horitzó agafe aire. He crescut entre muntanyes i edificis, entre llímits. L'horitzó no m'és familiar. La infinitat no m'és familiar. La idea de la soletat davant les ones, baix els núvols m'atemoritza i al mateix temps m'hipnotitza. 

Hores de peu sense fer res.

Pas

Porte més temps del habitual sense escriure res per bloc, ni passar-me per ací. Diria que estic ocupada, que he tingut milers de coses a fer, diré que no he tingut temps i no em faltarà raó metafòricament parlant. Vaig acabar l'últim examen dilluns i mentre tornava a casa en moto, durant uns meravellosos cinc segons i amb el vent acaronant-me la cara, vaig ser conscient de la llibertat com una cosa quasi física, com si aquell vent s'hagués endut totes les preocupacions que m'envoltaven.

Lamentablement, la sensació de lleugeresa no va ser duradora i promte el pes de les responsabilitats cau sobre mi de nou. Organitzar-se. Dibuixar horaris i concertar cites. Sentir que tenim el control. Volem creure que tanquem el temps en hores, minuts i segons, que som capaços de controlar-lo i desafiar-lo. Neguem el seu pas: comprem cremes anti-arruges i tints per a quan se'ns fan blancs els cabells. I no serveix per a res. I seguim envellint i arribant tard a tots llocs. I seguim celebrant aniversaris i pensant que tot passa.

Pose els peus a terra. Baixe de la moto. Mire el rellotge.
No vull pensar en les hores mai més.

Sóc jo

T'he vist sortir de casa, carregada, posant-te bé els auriculars. Vas de negre i els pantalons et van grans. Observes el cel amb l'ull dret, mantens l'esquerre tancat, com si et molestara el sol. Pujes la cremallera de la jaqueta i enfonses les mans a les butxaques. Ara mires a terra, uns passos per davant de tu. T'assegures de saber per on xafes. No camines bé, corves els peus cap a dins i això fa que destrosses les sabates. "Posa't recta!", diria ta mare. Tu mai li fas cas. Pujes més els muscles, tenses més l'esquena, continues endavant. Esquives la gent quasi sense adonar-te'n, passes pel seu costat com si no pogueren notar-te, o amb l'esperança de que no ho facen. Gires el cantó, augmentes la velocitat dels teus passos. Et reboliques els cabells i després intentes allisar-los. 

T'observe desde fora i sembla que vius en una carrera contínua. 

I vas sense direcció i sempre arribes al mateix lloc.

D'escriure

Escric a totes hores sobre soroll i silenci, sobre algun raig de sol i els hospitals, sobre trobar a faltar i sobre què feia quan era menuda. Escric sobre llocs als que he estat i als que no, sobre els passejos en soletat, i els pensaments que lluiten per sortir i no sé com expressar en veu alta. Escric sobre inseguretats, sobre altibaixos, sobre el que veig i el que escolte. Escric sobre coses que pot ser no m'han passat. Escric amb moltes comes i amb frases paral·leles, de manera desordenada, canviant de tema a sovint. Escric sobre tot de nit i quan tinc son, vomite les paraules que he emmagatzemat durant el dia. Escric per sentir que no perc el temps, o per no sentir-me tan culpable per perdre'l.
Escric i senc que no dic res.

Tic, tic, tic, tic, tic, tic...

Tic, tic, tic, les picades d'un pardal al menjar.
Tic, tic, tic, el ritme del peu impacient.
Tic, tic, tic, el batec que s'accelera.
Tic, tic, tic, l'interruptor de la llum.
Tic, tic, tic, colps suaus a la porta.
Tic, tic, tic, la màquina d'escriure.
Tic, tic, tic, el soroll del teclat.
Tic, tic, tic, corre el rellotge.
Tic, tic, tic, goteja l'aixeta.
Tic, tic, tic, tres fotos.
Tic, tic, tic, tremoles.
Tic, tic, tic, què?

L'infinit soroll de fons.

Hola cuxi

Les unitats del sistema mètric decimal poden semblar suficients per tal de mesurar la distància física. Ta casa a 872 metres de la meua, el poble on vius a 70 kilòmetres des d'ací, mou-te uns centímetres a l'esquerra. Molt útils. Molta informació i precisió, tot el que vulgues.
Però en canvi no sé com mesurar la distància que et separa d'algú quan seu al teu costat i el notes absent, o quan sóc jo la que dirigeix la mirada a un punt qualsevol i viatja, lluny, sense moure's, a les infinitats del pensament. No sé com mesurar la distància dels dies sense vore'ns, dels dies de silenci, quan ja has perdut el compte dels dies.
L'eterna paradoxa de sentir propers a aquells que la distància et diu que estan lluny.

"Y caminará el reloj, pero no tanto el corazón, y el lago será un charco." 

Visita turística

L'aire canvia en creuar les portes de l'hospital, es fa més dens. Crides l'ascensor i esperes, tarda, com sempre, o pot ser és que allí el temps passa més espai, quan per fi les portes s'obrin i entres. L'ascensor puja i sents els seus mecanismes moure's. És l'únic que sents. L'ascensor i la teua respiració impacient. La teua respiració impacient i l'ascensor. Durant uns segons eterns. Fins que les portes tornen a obrir i surts al corredor. T'encega la llum blanca. Veus portes obertes i pacients als llits. Veus l'enfermetat. Veus la tristesa al seus ulls i la debilitat  a les seues mans que es deixen caure. Veus l'esperança i la desesperança tot d'una. Veus la súplica per uns dies més de vida i el cansanci després de tants anys de lluita. L'hospital guarda els sentiments més sincers. Els amics que van a visitar-te. Els familiars que t'estrenyen la mà donant força. Això no pot fingir-se.

Dóna volta enrere. Surt. Agafa aire a glopades.
No és un lloc per a tu.

16 anys

Discutir per inèrcia, per costum, pel mateix tema de sempre que semblava resolt. Repetir les mateixes paraules una vegada i un altra, utilitzar els mateixos arguments, per a un mateix tan forts que no hi ha forma de contrarrestar-los. Alçar cada vegada més la veu. Ja no importa si tens raó o si no. Només vols que t'escolten.

Present històric

No sé què esperes de mi. Pot ser t'agrade perquè somric molt quan estic en companyia, perquè sembla que no m'importa res. Pot ser no t'importa seure al meu costat perquè saps que no vaig a molestar-te. És possible que vulgues passar temps amb mi perquè no t'obligue a dir res si no vols. No ho sé, i ho dubte. Sembles feliç, satisfet, sense ser conscient per complet del que està passant. Com tots. Com jo. Pot ser ho som en realitat. No sé. No sé res. Ja no sé on estic. Ja no sé qui som.

Abans de que te'n vages ja comence a trobar-te a faltar.

I encara i tot, quan no estigues, no m'hauré fet a la idea.

Reconstrucció

Naix, fràgil, entre cendres, mig cec. No té res especial. No és bonic. No canta, només brama de manera aguda, com un lament. Ha tornat a començar. Promte li ixiran les primeres plomes, el seu bec es farà fort i les seues urpes afilades. Pot ser no demà, ni la setmana que ve. Pot ser tardarà anys en crèixer i enfortir-se. El procés serà lent, ho sap, ho ha viscut abans. No pot permetre's plorar, les seues llàgrimes són massa valuoses, ha d'estalviar-les. Ha de continuar endavant. Ha de tornar a aprendre-ho tot. És menut però és vell. 

I a mesura que va batent les ales i volant més alt, a mesura que les plomes guanyen color i comencen a brillar, i el seu cant millora, s'adona de que ha tornat a resorgir una vegada més, de que és bell, de que és immortal, de que encara que semblés dèbil en un principi, res pot evitar que l'au fènix reaparega de nou d'entre les seues cendres.

D'imprevist

Em desperte desorientada al meu llit. Mal de cap i gola seca, altra ressaca. Comencen a arribar onades de records de l'anterior nit: la música, les calades profundes, els glops d'anís, el mareig, els vòmits, recuperar la consciència davant d'un espill i somriure, somriure de llàstima i fàstic, no reconèixer el reflexe que tinc davant meu. I en aquell moment, tornar a la multitud del concert i deixar-me portar, deixar-me espentar, deixar que em colpejen i em xafen, perquè m'és igual, perquè no sóc jo. 

Somriu.

Nits

Records a càmera lenta amb la música alta. La foscor. El fum. Cada batec, proper, amb violència. Cada respiració compassada. Cada ball, cada cançó. Cada copa que beguèrem. Cada somriure que se'm va escapar. Cada flaix que ens encegava. 

Tot té el seu fi. Els pitjors dies i les millors nits. Però hi han instants que romanen infinits a la memòria, i que encara fan vibrar la comissura dels llavis.

I tremolar.

De no fer res

Tots els dies són de prova. Per si t'alces i sents que no tens ganes. O si de sobte sembla que l'univers està en contra teua. És de prova. És la pràctica. És la lluita continua de la rutina. Un dia més, un dia menys en el que no tens res, excepte el raig de sol que entra per la finestra.

I no s'està gens malament així.

"Tales of drukenness and cruelty."

Dos minuts

I no et penses que me n'he oblidat.

Gaby

Va aparèixer de sobte, com tots aquells que són importants a la nostra vida, i ni tan sols sé com o per què començàrem a parlar. Era 2006 i jo tenia somnis d'escriptora, mil aventures que contar basades en els jocs d'infància. Tots aquells llibres que m'havien encisat em feren pensar que jo també podia, que jo també seria capaç algun dia d'inventar una història, de narrar qualsevol cosa. Ràpidament vaig començar a escriure: històries estúpides, personatges plans, faltes d'ortografia. Però ella va ser capaç de llegir-les totes. Ella sí tenia talent i bones idees, i a més sabia redactar. Sabia posar-se a la pell de cada personatge i descriure'l i parlar per ell i donar-li forma. Em semblava que la seua imaginació no tenia llímits, i l'admirava i l'envejava al mateix. Encara que jo no era tan bona com ella, teníem el mateix somni i res podria haver-nos unit més que això. Amb els mesos no sols compartíem històries, sinò també secrets i preocupacions del dia a dia. Ens separaven més de 7000km, però què importava això? M'havies animat a continuar escrivint, m'havies ajudat a millorar, a crèixer. I tot això a canvi de res.

Quasi sis anys després de tot, encara et recorde cada vegada que intente escriure, no ho puc evitar. Encara que jo un dia decidira desaparèixer de sobte. Encara que no t'haja tornar a parlar. 

Potser hauria de deixar d'escriure sobre tu, però sé que no serà l'última vegada. 

Com tu diries, "nos vemos en el infierno".

"Hay algunas cosas que no se pueden compartir sin terminar unidos, y derrumbar un troll de tres metros y medio es una de esas cosas."

Solitud

Veig ploure des de dins d'un cotxe. Amb el soroll soporífer de la pluja no puc fer altra cosa que observar el fenòmen: Les gotes han començat a acumular-se en el cristall, agrupant-se. A mesura que noves gotes caïen, anaven emportant-se amb si mateixes les gotes que ja estaven, deixant un camí mullat al seu darrere. Cada nova gota que queia s'unia a aquest camí, lliscant fins la part inferior del cristall. Al final totes les gotes acabaven al mateix lloc. Quina vida més efímera, arrossegada per el corrent. Les gotes que volien sobreviure havien de quedar-se soles, esperant que altra s'unira amb elles o que un raig de sol l'assequés hores després.
Pot ser no val la pena.

"And still you feel like the loneliness is better replaced by this, I don't believe it this way. And I can see the fear in your eyes, I've seen it materialize, growing stronger each day."

Equilibri

La funambulista comença el seu espectacle, està preparada després de mesos d'assaig. Observa des de baix l'escala que la conduirà a la corda i no li sembla tan alta. No pot evitar estar nerviosa de nou abans de la funció. Sent com els nervis es contrauen i s'estiren a l'estòmac, enviant onades a tot el cos i fent que les seues cames tremolen. Respira profund i suspira després, els nervis semblen calmar-se. Totes les llums l'enfoquen i l'enceguen, la música comença a sonar: és l'hora. No hi ha volta enrere. Ja no pot fingir que està malalta i ha de cancel·lar l'actuació.

Puja l'escala amb firmesa. A mesura que ascendeix el seu temor augmenta, poc a poc s'allunya de terra i pren consciència dels seus moviments. Arriba finalment a la corda. Està confiada, sap què ha de fer i com ha de fer-ho. Torna a agafar aire i col·loca el peu dret primer, l'asegura. L'esquerra després. Els primers passos li semblen senzills, mou els braços per a estabilitzar-se, agafa confiança i velocitat. Pot fer-ho. Continua endavant amb els ulls fixos en l'altre extrem de la corda, que cada vegada està més prop. De sobte, i no sap per què, la seua mirada es desvia cap al terra. Veu la caiguda. La tem. La funambulista ja no està tan segura. La corda comença a balancejar-se. Els seus peus busquen fermesa sense trobar-la. Els seus braços es mouen sistemàtics intentant recuperar l'equilibri. La tensió del moment és quasi física. No importa el que faça, la seua inseguretat fa que estiga destinada a caure. S'adona de que no hauria d'haver mirat a terra però és massa tard.

La funambulista perd definitivament l'equilibri i cau. També estava preparada per a això. S'aferra a la corda amb les cames i queda penjada. El públic comença a marxar, ningú vol vore una funambulista que no és capaç de creuar la corda o de recuperar l'estabilitat sobre ella. Això de caure's pot fer-ho tothom, no és cap espectacle. La funambulista no s'ha donat compte de que està plorant, de que la frustració i la impotència han pogut amb ella. Les llàgrimes li caiguen pel front i es perden entre els seus cabells.

Quan sembla que tot està perdut, observa que una poca gent s'ha quedat entre les grades, que encara hi ha algú que confia amb ella. La funambulista inspira profund per tercera vegada, s'impulsa fort fins a quasi sentir dolor als abdominals i conseguix seure sobre la corda amb gran esforç. Amb una sèrie d'acrobàcies torna a posar-se en peu. Havia sigut difícil, però ja podia continuar fins arribar a l'altre extrem i baixar de nou a terra.

En cap moment se li va ocòrrer pensar que el públic s'havia quedat per vore-la caure.

"¡Mi querida JK!"

Recorde quan et vaig conèixer a aquella llibreria. Tothom parlava de tu, eres una espècie de fenòmen en boca de tots. Jo, en canvi, et veia com una moda absurda i realment no volia saber res. No m'interesaves.
Un dia cridaren a la porta de ma casa. Ens presentaren. Encara que refusava a conèixer-te, t'obrires a mi molt ràpidament. Resultares ser millor del que pensava. Passaren els anys i creixeres amb mi, ambdós anarem fent-nos més complexes. Vaig aprendre sobre amistat, sobre somnis, sobre lluites i sobre esforços. M'obrires infinites portes i suposares un refugi per a mi fent-me companyia fins que m'adormia sobre les teues pàgines.

Han passat molts anys des dels nostres primers dies i encara algunes nits torne a agafar un d'eixos llibres i a llegir un capítol aleatori. Per tornar a tindre 10 anys, per envoltar-me altra vegada en la màgia; per creure que, com als llibres, les coses poden sortir bé.

Tremola

El crit que s'impulsa des del diafragma i pots sentir com ascendeix pel pit fins que surt fent tremolar les cordes vocals, ferint la gola. El crit que contrau tots els teus músculs i et fa tancar els ulls amb força, amb l'esperança de que, quan els obrigues, la por haurà marxat.

"Y aún hoy sólo el grito y la ficción consiguen apagar las luces de mi negra alerta."

Un nivell superior

El llenguatge ens és molt útil. Saber expressar-nos correctament per tal de comunicar-nos i relacionar-nos és realment important. La nostra manera de transmetre el que pensem o el que sentim ens defineix. Existeixen persones afectuoses i d'altres que no ho són. Persones més callades i persones que parlen pels colzes. Persones que fan bromes a sovint contràriament a les que no tenen sentit de l'humor. Totes aquestes coses que representen la nostra manera de ser les mostrem amb paraules o amb gestos, amb mirades, amb somriures o tics inconscients. Així i tot, hi han ocasions en què tots aquestos mètodes de comunicació no ens semblen suficients. El que se'ns passa pel cap no és ni una mil·lèsima part d'allò que realment voldríem expressar.

I deixem que una cançó s'explique per nosaltres.

Well it rains and it pours
When you're out on your own
If I crash on the couch
Can I sleep in my clothes?
'Cause I've spent the night dancing
I'm drunk, I suppose
If it looks like I'm laughing
I'm really just asking to leave


This alone, you're in time for the show
You're the one that I need
I'm the one that you loathe
You can watch me corrode like a beast in repose
'Cause I love all the poison
Away with the boys in the band.

Enrere

Sortir d'allí. Pujar la cremallera de la jaqueta fins al coll i anar-me'n. Ja. Ràpid. Ni tan sols sé si he tancat bé la porta, m'és igual. Estic fora. Comence a caminar quasi inconscientment i sense direcció. No sé on vaig. No sé per què vaig. No sé per què camine. Tampoc m'importa. Sense adonar-me'n he anat augmentant la velocitat dels meus passos. Vaig esquivant la gent per inèrcia. En algun moment he començat a còrrer.

I ara no sé com he arribat ací.

"Me doblas la distancia y sumas cien."

I dos i dos són quatre

Podria ser una tostada. Seria emocionant sentir un ganivet, fred, afilat, escampant qualsevol cosa sobre mi per a després sentir-me cruixir entre les dents d'algú. Podria ser un espill i reproduir tot allò que veig. Podria ser unes sabates i haver de recòrrer el món, tot el dia en contacte amb el terra, sentint les pedres i l'asfalt en contacte amb la meua sola. Podria ser un cigarret a uns llavis anònims, calmant l'ansietat i cobrant-me temps de vida. Podria ser unes ulleres i relliscar pels tabics nasals cada cinc segons.  Podria ser un globus d'heli a les mans d'un xiquet, que sempre acaba escapant o tristment desunflat. Podria ser una caixeta que guarda les joies i els records d'una vídua.

Però posats a dir estupideses, podria ser la veueta que et dessitja bona nit a cau d'orella.

Fum

La barreta d'encens està acabant-se, deixant anar un rastre de fum que ascén en espiral. Ha deixat la meua habitació enfonsada en una olor carregada, que consegueix relaxar-me i mig adormir-me. Hauria d'estudiar, però observe el fum aparèixer, consumir la barreta lentament i desaparèixer. Tan efímer, tan lleuger, tan impossible d'atrapar. La meua ment vola amb aquest fum, allunyant-se del llibre de matemàtiques, de les equacions i de qualsevol cosa real. Què fàcil seria escapar de tot així, marxar flotant.

La cendra cau, ja no queda encens. Però el rastre del fum continua ací.

Sh.

M'obsessiona el silenci. Les millors hores del dia per a mi són aquelles que puc passar sola a casa o els instants abans de dormir quan no hi ha cap soroll i el mal de cap se'n va. "No apreciem el silenci suficient", pense a sovint; ens obliguem a omplir-lo de companyies i paraules que no importen i l'espanten, moltes vegades per tal de no escoltar-nos pensar. No havia entés mai això, i en ocasions continue sense entendre-ho. Què podia trindre de roí el silenci i la tranquilitat que aporta? Quin era el punt en intentar desfer-nos d'ell a tota costa? Què conseguíem evitant-lo? No res, cap, res tampoc. El silenci estava sobre totes ixes coses: "si el que anaves a dir no és més valuós que el silenci, no ho digues."

Però en ocasions hi han veus que sí són més valuoses que el silenci, i la seua absència convertix el silenci en terror. 

Adéu

Distància prudencial per enfrontar les coses. Mirar-les de front. Però moltes coses tenen braços forts que t'atrauen, que t'obliguen a apropar-te. Braços que t'envolten cada vegada amb més força fins sentir que et falta l'aire. L'abraç de la por, que sempre et deixa marques a les costelles.

"Y es que tendrá que salir por algún lado toda esta pena."

Pronom i verb

Mossegar-me els llavis mirant a l'infinit és un acte reflexe. Són uns dels pocs moments en que no permet que se'm passe res pel cap, simplement em concentre en les meues dents pressionant el llavi inferior, avant i arrere.

Sembla que estic mastegant les paraules.

I la veu s'aferra a la gola per tal de no sortir.

Camí a dormir

"Bona nit", i les mans havien de desenllaçar-se i separar-se de la calidesa de l'altra.

Aigua

Pluja intermitent. Matins grisos i ennuvolats. Vesprades sense raig de sol entrant per la finestra abans de dormir. I comença a ploure de nou. La pluja refresca i renova, relaxa. Ens fa sentir protegits i comfortables quan estem  a l'interior i l'observem des d'una finestra. Ens fa sentir diferents quan sóm a l'exterior. L'aigua cau suau primer i després violenta, infiltrant-se per allà on pot, banyant els cabells i la roba fins arribar a la pell, relliscant per les galtes, fent sentir el fred més intens i més propi, més part d'un mateix. La pluja ens transforma per uns instants. De vegades fa com que s'emporta algunes coses.

(I altres vegades la pluja ens deixa el mal record d'un constipat i calcetins banyats.)

Estupideses

M'encanta riure, sentir com les males sensacions marxen amb cada riallada i escoltar la musicalitat i els tons aguts de cadascuna. Lliberar-se d'aquesta manera, fins que salten les llàgrimes i et quedes sense veu, fins que senques dolor a les costelles de tanta alegria per un moment. Riure fins ofegar-se i necessitar agafar l'aire a glopades per la boca. Riure fins deixar-se caure i fins que la cara es pose roja.
Fins que no importe res.

Naufragi

Faig un bot i m'acomode al llit, sentada com un indi i deixant que els dits ballen lliures pel teclat de nou. A cada entrada intente situar-vos en la meua posició, fer-vos ser jo durant uns pocs minuts. Confessions en petites dosis. En soletat. En els meus moments de ser una illa, de tornar a caure en mi mateixa i en el gran error que això suposa.
Quan les coses deixen de tindre sentit i em tanque a la meua bombolla durant uns instants, sempre apareix algú que sap com atravessar-la i quedar-se amb mi a fer-me companyia.

- Alone is what I have. Alone protects me.
- No. Friends protect people.

Existint

Escric açó amb les ungles sense pintar i semblen les mans d'altra persona. Fràgils, teclegen una paraula rere altra esperant trobar sentit a alguna cosa. He oblidat a quin dia estem i deixe que se'm gelen els dits dels peus mentre faig memòria. No arribe a cap conclusió, necessite mirar el calendari. Quanta confusió en un moment. Quantes coses sembla que hauria de dir. Però en aquest moment només se m'ocorre mossegar-me la llengua tan fort que se m'obliden les paraules.

Dues setmanes després

No és que tingués propòsits d'any nou, sempre he pensat que són una estupidesa. Quin sentit té posar-se una data per començar a complir allò que volem fer? Si realment volem fer-ho començarem de seguida. Els propòsits d'any nou realment són coses que ens agradaria fer o ser. Volem canviar, ser millors, agradar-nos, qualsevol cosa, i no sabem per on començar. Així que utilitzem l'any nou i la famosa frase "any nou, vida nova" com a excusa. Per a ser un poc menys nosaltres i ser un poc més ideals. Per a convertir-nos en el nostre propi personatge.
Per sort o per desgràcia aquest personatge no dura massa temps, i la vertadera identitat retorna promte.
Hola a tots de nou.

Los Cinco tras el pasadizo secreto

La primera vegada que un llibre va caure a les meues mans jo tenia set anys. Era un llibre vell, amb la coberta desgastada i les pàgines groguenques. A la primera fulla hi posava el nom de ma mare. Ella em va prometre que en quan acabara de llegir el llibre, canviaríem el nom i posaria el meu. Aquesta va ser la meua motivació. De seguida vaig voler iniciar-me a la lectura. Però a la segona pàgina vaig haver d'aturar-me. "No seas tonta, Jorge", deia. "Tonta"? "Jorge"? Pot ser havia llegit malament. Però no. Les paraules estaven clarament impreses. El que jo pensava que era un error gramatical em mantingué estancada durant mesos. No hi havia explicació possible. Per què ixe canvi de gènere? No deixava de donar-li voltes fins que vaig decidir continuar llegint. I així vaig descobrir que Jorgina preferia que l'anomenaren Jorge. Per quina estupidesa havia estat preocupant-me.

Si és que poques vegades ens adonem que tancar-nos als nostres pensaments ens impedix avançar.

"Los libros son espejos: solo se ve en ellos lo que uno ya lleva dentro."

Itàlia

Vaig obrir els ulls desorientada. M'havia adormit sense adonar-me'n al seient d'aquell avió. "Quin mal de coll", vaig pensar inevitablement. Tenia les orelles taponades per la pressió i tot semblava encara un somni. En aquell moment dirigí la meua mirada cap a la dreta, on estava la finestra. El sol es posava sobre el Mediterrani, creant una escala de colors brillants i reflexant-la al seu torn sobre el mar. Els últims rajos de sol del dia. Una completa foscor excepte per les franges de color formant l'horitzó.
Aquella imatge tan irreal em va enfonsar de seguida en una immensa tranquil·litat. El vidre de la finestra em va tornar el meu reflexe somrient. Felicitat de camí a casa.

Solo recordamos lo que nunca sucedió.

Realitat

Tot sembla bona idea abans d'intentar posar-ho per escrit.

Dos de tres

Feia fred. El fred que t'entra baix la roba, en aquest cas baix el pijama, i sembla que no vol deixar-te anar. El fred d'hivern que encara no s'havia dignat a aparèixer em feia companyia al balcó a les dos del matí. La nit era clara i els carrers estaven buits i coberts d'un silenci espés. M'aprope a la barana que separa els quatre pisos de caiguda, les cames comencen a tremolar. No sóc una gran amant de les altures però continue mirant cap a baix, ignorant el dessig dels meus peus de fer dos passes enrere. No hi ha ningú. No hi ha cap senyal de vida a les finestres dels edificis que tinc davant. No hi ha cap cotxe circulant ni cap vianant fent un passeig nocturn. No es sent lladrar cap gos ni el vent colpeja les finestres. Per un moment som només jo i el cel obert. I la solitud és de sobte real i es troba de peu al meu costat. 

Mentre el fum s'escapa d'entre els meus llavis pense: 'la meua ombra no és tan mala companyia'.

You make me sick because I adore you so.

Villalonga

Aquella casa havia sigut un cine, però en aquell moment jo no ho sabia. Per a mi era la casa gran, majestuosa, de les habitacions desordenades. La casa que em donava cert temor però a la que sempre volia tornar. Era la casa de la meua besàvia. 

Si recorde bé, la casa es trobava al número 8 d'un carrer que portava a una font. L'entrada estava coberta per una cortina de cadenes que m'agradava trenar inútilment. La porta, sempre oberta, donava pas al rebedor, ampli. Al rebedor s'hi trobava la meua part preferida: dos balancins als quals m'agradava gronxar-me fins que l'impuls de la cadira feia semblar que acabaria caient. Avant, arrere, avant, arrere, poc a poc més fort i alçar-se al final d'un bot. Seguint el rebedor, una mica més al fons i a la dreta, estava el menjador, de qual sols recorde una gran taula rodejada de cadires i una porta. La porta conduïa a una habitació amb dos llits i una finestra. Els llits eren alts i t'enfonsaves en ells cada vegada que intentaves gitar-te. La finestra donava a la saleta d'estar, a la qual s'accedia pel rebedor. La saleta era menuda, i tenia una gran televisió on puc recordar haver vist alguna vegada "Sissí la Emperatriz". A cada costat de l'estància hi havia una porta. A la dreta, la del llavador, amb la seua olor permanent de sabó i ametles. A l'esquerra, la cuina i els seus pitxers d'aigua que anava a omplir a la font. En creuar per complet la saleta eixíem al pati, ple de plantes que creixien desordenades. 

No sé per què recorde ara esta casa. No sé per què tant de deteniment en descriure-la i en recórrer-la de nou. Actualment la casa està buida, abandonada, plena de pols i aranyes, rates i animals morts. Aquella casa, tan elegant als meus ulls de xiqueta va consumint-se poc a poc amb el pas dels anys.

 

Encara i tot, si pogués, tornaria a aquells balancins de nou, que em bressolaven violentament però sense deixar-me caure.

Elles

Tants dies, tantes nits de ron i cassalla que ja he perdut el compte. I riure, i burlar-se, i ballar damunt de les cadires. Així una s'oblida de qualsevol cosa.

Primer diumenge

Les huit del matí i encara tenia alcohol en vena, estic segura. Caminava sola pel carrer tornant a casa, permetent-me un moment de reflexió mentre l'aire fred del matí m'ajudava a centrar els meus passos. M'havia desviat del camí habitual i a cada encreuament de carrers em plantejava per on anar. Dreta o esquerra. Pegar una volta absurda per allà on em portaren els peus o arribar a casa i gitar-me. La temptativa de la volta absurda era gran. Forma part de les meues costums començar a caminar sense un destí fixe i perdre una mica el temps. Però el meu cap no estava per a ixes coses. "Gira a l'esquerra", pensava, fins a deixar-ho tot enrere.

2012

Un moment de confusió, tres segons, una calada.