Tic, tic, tic, tic, tic, tic...

Tic, tic, tic, les picades d'un pardal al menjar.
Tic, tic, tic, el ritme del peu impacient.
Tic, tic, tic, el batec que s'accelera.
Tic, tic, tic, l'interruptor de la llum.
Tic, tic, tic, colps suaus a la porta.
Tic, tic, tic, la màquina d'escriure.
Tic, tic, tic, el soroll del teclat.
Tic, tic, tic, corre el rellotge.
Tic, tic, tic, goteja l'aixeta.
Tic, tic, tic, tres fotos.
Tic, tic, tic, tremoles.
Tic, tic, tic, què?

L'infinit soroll de fons.

Hola cuxi

Les unitats del sistema mètric decimal poden semblar suficients per tal de mesurar la distància física. Ta casa a 872 metres de la meua, el poble on vius a 70 kilòmetres des d'ací, mou-te uns centímetres a l'esquerra. Molt útils. Molta informació i precisió, tot el que vulgues.
Però en canvi no sé com mesurar la distància que et separa d'algú quan seu al teu costat i el notes absent, o quan sóc jo la que dirigeix la mirada a un punt qualsevol i viatja, lluny, sense moure's, a les infinitats del pensament. No sé com mesurar la distància dels dies sense vore'ns, dels dies de silenci, quan ja has perdut el compte dels dies.
L'eterna paradoxa de sentir propers a aquells que la distància et diu que estan lluny.

"Y caminará el reloj, pero no tanto el corazón, y el lago será un charco." 

Visita turística

L'aire canvia en creuar les portes de l'hospital, es fa més dens. Crides l'ascensor i esperes, tarda, com sempre, o pot ser és que allí el temps passa més espai, quan per fi les portes s'obrin i entres. L'ascensor puja i sents els seus mecanismes moure's. És l'únic que sents. L'ascensor i la teua respiració impacient. La teua respiració impacient i l'ascensor. Durant uns segons eterns. Fins que les portes tornen a obrir i surts al corredor. T'encega la llum blanca. Veus portes obertes i pacients als llits. Veus l'enfermetat. Veus la tristesa al seus ulls i la debilitat  a les seues mans que es deixen caure. Veus l'esperança i la desesperança tot d'una. Veus la súplica per uns dies més de vida i el cansanci després de tants anys de lluita. L'hospital guarda els sentiments més sincers. Els amics que van a visitar-te. Els familiars que t'estrenyen la mà donant força. Això no pot fingir-se.

Dóna volta enrere. Surt. Agafa aire a glopades.
No és un lloc per a tu.

16 anys

Discutir per inèrcia, per costum, pel mateix tema de sempre que semblava resolt. Repetir les mateixes paraules una vegada i un altra, utilitzar els mateixos arguments, per a un mateix tan forts que no hi ha forma de contrarrestar-los. Alçar cada vegada més la veu. Ja no importa si tens raó o si no. Només vols que t'escolten.

Present històric

No sé què esperes de mi. Pot ser t'agrade perquè somric molt quan estic en companyia, perquè sembla que no m'importa res. Pot ser no t'importa seure al meu costat perquè saps que no vaig a molestar-te. És possible que vulgues passar temps amb mi perquè no t'obligue a dir res si no vols. No ho sé, i ho dubte. Sembles feliç, satisfet, sense ser conscient per complet del que està passant. Com tots. Com jo. Pot ser ho som en realitat. No sé. No sé res. Ja no sé on estic. Ja no sé qui som.

Abans de que te'n vages ja comence a trobar-te a faltar.

I encara i tot, quan no estigues, no m'hauré fet a la idea.

Reconstrucció

Naix, fràgil, entre cendres, mig cec. No té res especial. No és bonic. No canta, només brama de manera aguda, com un lament. Ha tornat a començar. Promte li ixiran les primeres plomes, el seu bec es farà fort i les seues urpes afilades. Pot ser no demà, ni la setmana que ve. Pot ser tardarà anys en crèixer i enfortir-se. El procés serà lent, ho sap, ho ha viscut abans. No pot permetre's plorar, les seues llàgrimes són massa valuoses, ha d'estalviar-les. Ha de continuar endavant. Ha de tornar a aprendre-ho tot. És menut però és vell. 

I a mesura que va batent les ales i volant més alt, a mesura que les plomes guanyen color i comencen a brillar, i el seu cant millora, s'adona de que ha tornat a resorgir una vegada més, de que és bell, de que és immortal, de que encara que semblés dèbil en un principi, res pot evitar que l'au fènix reaparega de nou d'entre les seues cendres.

D'imprevist

Em desperte desorientada al meu llit. Mal de cap i gola seca, altra ressaca. Comencen a arribar onades de records de l'anterior nit: la música, les calades profundes, els glops d'anís, el mareig, els vòmits, recuperar la consciència davant d'un espill i somriure, somriure de llàstima i fàstic, no reconèixer el reflexe que tinc davant meu. I en aquell moment, tornar a la multitud del concert i deixar-me portar, deixar-me espentar, deixar que em colpejen i em xafen, perquè m'és igual, perquè no sóc jo. 

Somriu.

Nits

Records a càmera lenta amb la música alta. La foscor. El fum. Cada batec, proper, amb violència. Cada respiració compassada. Cada ball, cada cançó. Cada copa que beguèrem. Cada somriure que se'm va escapar. Cada flaix que ens encegava. 

Tot té el seu fi. Els pitjors dies i les millors nits. Però hi han instants que romanen infinits a la memòria, i que encara fan vibrar la comissura dels llavis.

I tremolar.

De no fer res

Tots els dies són de prova. Per si t'alces i sents que no tens ganes. O si de sobte sembla que l'univers està en contra teua. És de prova. És la pràctica. És la lluita continua de la rutina. Un dia més, un dia menys en el que no tens res, excepte el raig de sol que entra per la finestra.

I no s'està gens malament així.

"Tales of drukenness and cruelty."

Dos minuts

I no et penses que me n'he oblidat.

Gaby

Va aparèixer de sobte, com tots aquells que són importants a la nostra vida, i ni tan sols sé com o per què començàrem a parlar. Era 2006 i jo tenia somnis d'escriptora, mil aventures que contar basades en els jocs d'infància. Tots aquells llibres que m'havien encisat em feren pensar que jo també podia, que jo també seria capaç algun dia d'inventar una història, de narrar qualsevol cosa. Ràpidament vaig començar a escriure: històries estúpides, personatges plans, faltes d'ortografia. Però ella va ser capaç de llegir-les totes. Ella sí tenia talent i bones idees, i a més sabia redactar. Sabia posar-se a la pell de cada personatge i descriure'l i parlar per ell i donar-li forma. Em semblava que la seua imaginació no tenia llímits, i l'admirava i l'envejava al mateix. Encara que jo no era tan bona com ella, teníem el mateix somni i res podria haver-nos unit més que això. Amb els mesos no sols compartíem històries, sinò també secrets i preocupacions del dia a dia. Ens separaven més de 7000km, però què importava això? M'havies animat a continuar escrivint, m'havies ajudat a millorar, a crèixer. I tot això a canvi de res.

Quasi sis anys després de tot, encara et recorde cada vegada que intente escriure, no ho puc evitar. Encara que jo un dia decidira desaparèixer de sobte. Encara que no t'haja tornar a parlar. 

Potser hauria de deixar d'escriure sobre tu, però sé que no serà l'última vegada. 

Com tu diries, "nos vemos en el infierno".

"Hay algunas cosas que no se pueden compartir sin terminar unidos, y derrumbar un troll de tres metros y medio es una de esas cosas."

Solitud

Veig ploure des de dins d'un cotxe. Amb el soroll soporífer de la pluja no puc fer altra cosa que observar el fenòmen: Les gotes han començat a acumular-se en el cristall, agrupant-se. A mesura que noves gotes caïen, anaven emportant-se amb si mateixes les gotes que ja estaven, deixant un camí mullat al seu darrere. Cada nova gota que queia s'unia a aquest camí, lliscant fins la part inferior del cristall. Al final totes les gotes acabaven al mateix lloc. Quina vida més efímera, arrossegada per el corrent. Les gotes que volien sobreviure havien de quedar-se soles, esperant que altra s'unira amb elles o que un raig de sol l'assequés hores després.
Pot ser no val la pena.

"And still you feel like the loneliness is better replaced by this, I don't believe it this way. And I can see the fear in your eyes, I've seen it materialize, growing stronger each day."

Equilibri

La funambulista comença el seu espectacle, està preparada després de mesos d'assaig. Observa des de baix l'escala que la conduirà a la corda i no li sembla tan alta. No pot evitar estar nerviosa de nou abans de la funció. Sent com els nervis es contrauen i s'estiren a l'estòmac, enviant onades a tot el cos i fent que les seues cames tremolen. Respira profund i suspira després, els nervis semblen calmar-se. Totes les llums l'enfoquen i l'enceguen, la música comença a sonar: és l'hora. No hi ha volta enrere. Ja no pot fingir que està malalta i ha de cancel·lar l'actuació.

Puja l'escala amb firmesa. A mesura que ascendeix el seu temor augmenta, poc a poc s'allunya de terra i pren consciència dels seus moviments. Arriba finalment a la corda. Està confiada, sap què ha de fer i com ha de fer-ho. Torna a agafar aire i col·loca el peu dret primer, l'asegura. L'esquerra després. Els primers passos li semblen senzills, mou els braços per a estabilitzar-se, agafa confiança i velocitat. Pot fer-ho. Continua endavant amb els ulls fixos en l'altre extrem de la corda, que cada vegada està més prop. De sobte, i no sap per què, la seua mirada es desvia cap al terra. Veu la caiguda. La tem. La funambulista ja no està tan segura. La corda comença a balancejar-se. Els seus peus busquen fermesa sense trobar-la. Els seus braços es mouen sistemàtics intentant recuperar l'equilibri. La tensió del moment és quasi física. No importa el que faça, la seua inseguretat fa que estiga destinada a caure. S'adona de que no hauria d'haver mirat a terra però és massa tard.

La funambulista perd definitivament l'equilibri i cau. També estava preparada per a això. S'aferra a la corda amb les cames i queda penjada. El públic comença a marxar, ningú vol vore una funambulista que no és capaç de creuar la corda o de recuperar l'estabilitat sobre ella. Això de caure's pot fer-ho tothom, no és cap espectacle. La funambulista no s'ha donat compte de que està plorant, de que la frustració i la impotència han pogut amb ella. Les llàgrimes li caiguen pel front i es perden entre els seus cabells.

Quan sembla que tot està perdut, observa que una poca gent s'ha quedat entre les grades, que encara hi ha algú que confia amb ella. La funambulista inspira profund per tercera vegada, s'impulsa fort fins a quasi sentir dolor als abdominals i conseguix seure sobre la corda amb gran esforç. Amb una sèrie d'acrobàcies torna a posar-se en peu. Havia sigut difícil, però ja podia continuar fins arribar a l'altre extrem i baixar de nou a terra.

En cap moment se li va ocòrrer pensar que el públic s'havia quedat per vore-la caure.

"¡Mi querida JK!"

Recorde quan et vaig conèixer a aquella llibreria. Tothom parlava de tu, eres una espècie de fenòmen en boca de tots. Jo, en canvi, et veia com una moda absurda i realment no volia saber res. No m'interesaves.
Un dia cridaren a la porta de ma casa. Ens presentaren. Encara que refusava a conèixer-te, t'obrires a mi molt ràpidament. Resultares ser millor del que pensava. Passaren els anys i creixeres amb mi, ambdós anarem fent-nos més complexes. Vaig aprendre sobre amistat, sobre somnis, sobre lluites i sobre esforços. M'obrires infinites portes i suposares un refugi per a mi fent-me companyia fins que m'adormia sobre les teues pàgines.

Han passat molts anys des dels nostres primers dies i encara algunes nits torne a agafar un d'eixos llibres i a llegir un capítol aleatori. Per tornar a tindre 10 anys, per envoltar-me altra vegada en la màgia; per creure que, com als llibres, les coses poden sortir bé.