Em desperte desorientada al meu llit. Mal de cap i gola seca, altra ressaca. Comencen a arribar onades de records de l'anterior nit: la música, les calades profundes, els glops d'anís, el mareig, els vòmits, recuperar la consciència davant d'un espill i somriure, somriure de llàstima i fàstic, no reconèixer el reflexe que tinc davant meu. I en aquell moment, tornar a la multitud del concert i deixar-me portar, deixar-me espentar, deixar que em colpejen i em xafen, perquè m'és igual, perquè no sóc jo.
Somriu.
Deixar que t'estimen...(Falta aquesta frasse!) Molt bé Ines!
ResponElimina