Veig ploure des de dins d'un cotxe. Amb el soroll soporífer de la pluja no puc fer altra cosa que observar el fenòmen: Les gotes han començat a acumular-se en el cristall, agrupant-se. A mesura que noves gotes caïen, anaven emportant-se amb si mateixes les gotes que ja estaven, deixant un camí mullat al seu darrere. Cada nova gota que queia s'unia a aquest camí, lliscant fins la part inferior del cristall. Al final totes les gotes acabaven al mateix lloc. Quina vida més efímera, arrossegada per el corrent. Les gotes que volien sobreviure havien de quedar-se soles, esperant que altra s'unira amb elles o que un raig de sol l'assequés hores després.
Pot ser no val la pena.
"And still you feel like the loneliness is better replaced by this, I don't believe it this way. And I can see the fear in your eyes, I've seen it materialize, growing stronger each day."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada