Si recorde bé, la casa es trobava al número 8 d'un carrer que portava a una font. L'entrada estava coberta per una cortina de cadenes que m'agradava trenar inútilment. La porta, sempre oberta, donava pas al rebedor, ampli. Al rebedor s'hi trobava la meua part preferida: dos balancins als quals m'agradava gronxar-me fins que l'impuls de la cadira feia semblar que acabaria caient. Avant, arrere, avant, arrere, poc a poc més fort i alçar-se al final d'un bot. Seguint el rebedor, una mica més al fons i a la dreta, estava el menjador, de qual sols recorde una gran taula rodejada de cadires i una porta. La porta conduïa a una habitació amb dos llits i una finestra. Els llits eren alts i t'enfonsaves en ells cada vegada que intentaves gitar-te. La finestra donava a la saleta d'estar, a la qual s'accedia pel rebedor. La saleta era menuda, i tenia una gran televisió on puc recordar haver vist alguna vegada "Sissí la Emperatriz". A cada costat de l'estància hi havia una porta. A la dreta, la del llavador, amb la seua olor permanent de sabó i ametles. A l'esquerra, la cuina i els seus pitxers d'aigua que anava a omplir a la font. En creuar per complet la saleta eixíem al pati, ple de plantes que creixien desordenades.
No sé per què recorde ara esta casa. No sé per què tant de deteniment en descriure-la i en recórrer-la de nou. Actualment la casa està buida, abandonada, plena de pols i aranyes, rates i animals morts. Aquella casa, tan elegant als meus ulls de xiqueta va consumint-se poc a poc amb el pas dels anys.
Encara i tot, si pogués, tornaria a aquells balancins de nou, que em bressolaven violentament però sense deixar-me caure.
I like it.
ResponElimina