Va aparèixer de sobte, com tots aquells que són importants a la nostra vida, i ni tan sols sé com o per què començàrem a parlar. Era 2006 i jo tenia somnis d'escriptora, mil aventures que contar basades en els jocs d'infància. Tots aquells llibres que m'havien encisat em feren pensar que jo també podia, que jo també seria capaç algun dia d'inventar una història, de narrar qualsevol cosa. Ràpidament vaig començar a escriure: històries estúpides, personatges plans, faltes d'ortografia. Però ella va ser capaç de llegir-les totes. Ella sí tenia talent i bones idees, i a més sabia redactar. Sabia posar-se a la pell de cada personatge i descriure'l i parlar per ell i donar-li forma. Em semblava que la seua imaginació no tenia llímits, i l'admirava i l'envejava al mateix. Encara que jo no era tan bona com ella, teníem el mateix somni i res podria haver-nos unit més que això. Amb els mesos no sols compartíem històries, sinò també secrets i preocupacions del dia a dia. Ens separaven més de 7000km, però què importava això? M'havies animat a continuar escrivint, m'havies ajudat a millorar, a crèixer. I tot això a canvi de res.
Quasi sis anys després de tot, encara et recorde cada vegada que intente escriure, no ho puc evitar. Encara que jo un dia decidira desaparèixer de sobte. Encara que no t'haja tornar a parlar.
Potser hauria de deixar d'escriure sobre tu, però sé que no serà l'última vegada.
Com tu diries, "nos vemos en el infierno".
"Hay algunas cosas que no se pueden compartir sin terminar unidos, y derrumbar un troll de tres metros y medio es una de esas cosas."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada