Última

Des del local i per a tots.
Compte enrere.

Passejos

Les cafeteries estan plenes. Llocs d'encontre que desafien el fred de l'hivern i oferixen companyia i begudes calentes. Què atraients em semblen des de fora, quan passe pel seu costat amb les mans enfonsades a les butxaques i la cara exposta al vent. Al mirar de reüll pels seus cristals observe les menudes taules i els seus ocupants, endinsats en alguna conversa potser important o possiblement no. Els seus llavis es mouen frenètics mentre les seues mans porten una tassa de camí camí cap a ells. Beuen. Un glop, un altre. No m'importa en absolut però m'he fixat. I ara continue el camí a casa amb el sabor a café a la llengua.

Diumenge de lectura

No sé en quin moment de la vesprada he començat a llegir. L'olor inconfundible a llibre nou i el tacte suau de les pàgines eren massa encisadors. I poc a poc, la grossor entre el polze i l'índex que marca les pàgines restants disminueix. "Aquest llibre és una teranyina", pense, i sé que no m'equivoque. Cada història secundària es desenvolupa i s'abraça a altres, guanyant coherència, obrint i tancant portes a cada parrafada. Cada personatge es deixa conèixer gradualment sense deixar de sorprendre'ns.

Sempre he pensat que m'estime més els personatges que les persones. No és cap forma de misantropia o de despreci cap als que m'envolten, però és així. Els personatges són fermes i estables, i sobre tot, supose que són imaginaris. Ens permeten adaptar-los a nosaltres omplint els seus buits descriptius amb la nostra imaginació, fent-los així més propers a nosaltres. Cada personatge és diferent segons el lector i alhora és fidel a si mateix.

I torne a endinsar-me dins l'olor del llibre a retrobar-me amb els vells amics.

Seguim en dijous

Pots còrrer incansable, pots evitar, pots fer com que no ha passat mai res. Pots sumir-te en el silenci i apartar la mirada.

And you can sleep in a coffin, but the past ain't throug with you.

Diuen que dijous

La música cada vegada més alta. M'envolta.
Ja no estic.

Fons de dimecres

Perdona, pense. Perdona pel meu mal humor i la meua costum d'estar callada. Perdona per mirar sempre a terra i per la meua poca paciència. Perdona per les meues mans fredes i la mania estúpida de tocar les galtes. Perdona per no saber estar-me queta i per cantar a sovint. Perdona'm per mirar l'hora cada pocs minuts, per la meua forma estúpida d'alçar les celles. Perdona per caminar amb el cap baix i per posar les cames tortes quan estic parada.
Perdona, pense, però no és cert. No ho senc.
No puc sentir-me mal per ser jo. No més.

Infinit diumenge

No crec en res.
No crec en res.
En res.

Que s'acabe ja l'any.

Dimecres i aixó

Dins l'aigua la pell és més pàl·lida i els cabells ballen lliures amb moviments hipnòtics. Dins l'aigua cada gest sembla ingràvid i lent. Dins l'aigua les paraules són impossibles de pronunciar i queden atrapades dins d'una bombolla. Dins l'aigua hi ha silenci, hi ha tranquilitat.
No oblides que has de respirar.

Dilluns, agobiant dilluns

Senc el cansanci crèixer baix els meus ulls. La mà dreta encara mig tancada d'agafar el bolígraf.
Quasi un segle ha passat pel meu cap esta vesprada.

Fins diumenge

Ell plora, però tu no pots. Tu has d'agafar-li la mà, i somriure i fer-lo fort.

Senyor dissabte nit

Somiaves amb afecte i xocolata, amb abraçades per l'esquena. Somiaves. Somies.

Senyor dissabte

Aquest dia té nom com tots els altres però sembla un dia neutre. És l'efecte dels dies de festa o de les vacances: tots tan tranquils, inconnexos, que pareix que no tenen res a veure amb la resta.
Formen part d'altra rutina i oculten que tot seguix com sempre.
Podria fingir que és un dia especial. Que és dia d'ixir, de beure, de fer festa. Dia d'oblidar-se dels estudis, les responsabilitats i les càrregues. Així és com funciona: arriba el cap de setmana i ens agrada creure que podem tindre una vida diferent.

L'última lluna plena d'aquest any. Hem completat l'últim quart creixent, pot ser és hora de dir adéu.
O de reprendre-ho tot després de la lluna nova.

Mal divendres

Veig el sol des d'ací, però hui no hi ha raig.

Pensaments de dijous un divendres

Ell té les mans càlides i un somriure per a mi cada diumenge. I em diu quant em troba a faltar, i les ganes que tenia de vore'm. I em diu que sóc un solet i que estic guapa sense maquillar. I que em recorda per tindre sempre un llibre a les mans, per voler aprendre. Diu que li agradaria que se'm vegeren més els ulls, pot ser té raó.
I seu dèbil al seu silló, i no vull pensar que comença el compte enrere.

Altre dijous

Obrir una pestanya del bloc per inèrcia, escriure una nova entrada.

Dimecres, again

Ho senc, però no crec en això.

Deu minuts per al dimarts

I tots els retals dels que estic feta de vegades perden connexió.

Coses de dilluns

Entre les tres i les quatre de la vesprada el sol comença a baixar. Entra de forma obliqua per la finestra, suau i càlid i groc, i acaba reposant-se sobre els llençols. Silenci, tranquilitat. Color i calor en forma de llum. Una llum tan forta que m'obliga a tancar els ulls, a encollir-me entre les mantes i pensar: "aquest és el millor moment del dia".

Últims minuts de diumenge

Punt d'inflexió.

Son de dijous

No me n'adone però xiule, per a espantar els mals pensaments. Xiule. Una nota, després altra. Una melodia, una cançó. És igual. Xiule. De vegades massa.