De dalt i baix

Sempre he tingut certa aversió a les altures. Cada vegada que sortia al balcó i mirava avall, a les figures llunyanes que caminaven sobre terra, als cotxes que fàcilment semblarien de joguina i als arbres que podrien ser un decorat, sentia com que les cames em tremolaven. Sentia com unes pessigolles que ascendien des dels turmells i arribaven fins dalt dels genolls. No és una sensació estranya ni molt menys singular. Crec que no m'equivoque al dir que tothom ha sentit alguna vegada eixa sensació, que més d'una vegada hem sentit inseguretat per la por a caure, sense importar les baranes que ens protegeixen. Crec també que més d'una vegada ens hem imaginat caient, agafant velocitat a mesura que descendim, sentint l'aire tallant-nos les galtes i finalment, colpejant el sol amb un soroll sec. Però altres vegades ens hem imaginat remuntant el vol i planejant. L'aire ja no talla les galtes sinó que les acarona suaument i l'altura es converteix en aliada. I quan més alt voles i més lluny, més segur et sents.

Beneïda contradicció.

Però si he de ser sincera, el meu vertader temor resideix no en mirar avall, sinó en mirar amunt, al cel obert, a l'ascens infinit. Les pessigolles de les cames passegen fins l'estómac, ascendeixen fins al coll i m'obliguen a mirar de nou a terra. 

Algunes vegades el temor al progrés és major que el temor a la caiguda.

2012

Sol i bones vistes, matins sense fer res.

Dies temàtics i llargues converses.

Dormir i dormir i dormir un poquet més.

Cuxi, videos de gatets i totes ixes coses adorables.

Tonteries vàries.

Birra, Almàssera, Almaig, litrones al local.

Sorpreses per a mi i per a tu i per a tots.

   

Bona companyia dins de classe i fora.                                    

Moments memorables i molta pols.

Nits que podrien durar per sempre.

Música per la carretera i en qualsevol lloc.

Concerts que mai són prou.

Més tonteries que recordar.

"Foto Paula" amb elles.

I ell també.

Feliç any.