Teranyines

Senc com que el meu cap està ple de teranyines. No en el sentit d'estar vell i en desús, ni d'estar buit: més bé al contrari. Cada pensament vibra al passar sobre ell i mou al seu torn molts altres. Tots i cadascún d'ells estan connectats per fils que encara que semblen fràgils i casuals, tenen la seua raó de ser i no resulten fàcils de destruir. Per això comence a declinar en llatí i de sobte pense en el viatje a Itàlia, i en gelats, en estiu, en el sol, en els núvols i després en la pluja, en les gotes de pluja al cristall d'un cotxe, velocitat, i així fins crear una cadena infinita de coses, com les fitxes de dominó que cauen una després d'altra. Per això tampoc sóc capaç de centrar un tema. Per això volia parlar de teranyines i acabaré diguent que tinc les mans fredes.

Martí

T'imagine davant un pastís enorme amb cara de felicitat, bufant 19 ciris de colors. Tothom al teu voltant t'està cantant: "Happy birthday to yooou... ". Alguns desentonen una mica, no importa, esteu celebrant el teu aniversari i hi ha pastís. Bé, no ho sé, m'ho imagine. M'imagine a mi entre ixa multitud que et canta, que s'alegra de tindre't un any més al seu costat, però no estic allí. Estic a unes quantes decenes de quilòmetres, gitada, en pijama i pensant en els tres anys que hem viscut junts. En els tres anys que portes suportant incondicionalment les meues tonteries i el meu mal humor. He d'agrair la teua paciència per això si no ho he fet abans. I també t'he d'agrair a tu cada dia i cada conversa i cada abraçada, per fer-me sentir un poc més persona.

Els ciris s'apaguen i tothom aplaudeix i tu somrius i t'arriba un missatge que et desitja milions de felicitats. Saps que no m'oblide de tu mai.

Patetes.

Guarde

Obric la porta de l'armari i em quede de peu, mirant la roba plegada. Només he de canviar-me, agafar una samarreta i uns pantalons, però en lloc d'això trec tota la roba i la deixe sobre el llit. Em quede observant les meues samarretes, quasi totes negres, alguna gris, unes quantes dessuadores obscures, molts texans. A mesura que vaig traguent la roba, queden al descobert totes ixes prendes del fons de l'armari. Ixes samarretes que et queden menudes o que ja estan velles però no tinc valor de tirar. "Me les posaré algun dia", pense. Sé que no és cert. Que han quedat massa descolorides, que tenen forats i taques que ja no surten. No importa, les guarde. Deixe que acumulen pols i anys. No només guarde un parell de samarretes. Guarde vesprades al sol, paraules amables, gelats desfets, cançons a l'orella i dibuixos a les parets. Guarde nits de música i somriures, de converses a l'ordinador fins la matinada. Guarde matins de cabells desfets i badalls contagiosos. Guarde una petita part de tot el que he viscut, de tot el que pot ser ja no recorde.

I m'adone de sobte del desastre que he fet, de l'escampada a l'habitació. 

Del desordre que he creat per observar durant uns pocs minuts unes samarretes velles.

Em ric fort i tanque l'armari. Empresone la roba. Empresone els records. Empresone moltes coses que voldria haver dit.

"Silence like a cancer grows."

Punt i a part

No t'adones de com canvien les coses, de com canvies tu. Ocorre d'una manera gradual i imperceptible, com quan creixen els xiquets i els cabells, i no és fins que fas la vista enrere que prens consciència de com era tot abans i de com és ara. La rutina ha amagat subtilment tot allò nou que desencadena un canvi i ja no ets capaç de reconèixer-ho. No saps com has canviat. No saps com ha canviat tot al teu voltant. No ho veus, però ho sents d'alguna manera. En una forma de mirar o en unes sabates noves. En un vici recentment adquirit, en una tonalitat fugaç de la veu. Saps que tot no és com sempre. Saps que sempre no ha sigut mai. Saps que no hauria de ser així.

Deixa que s'escape el fum, deixa que es tanquen les ferides.
Recupera el camí abans de perdre't.

Fi

Sembla simple l'horitzó. Una línia recta que limita allò que veus i t'indica infinitat. Una línia que es desplaça al temps que avances, inabastable, intocable i completament irreal. Una línia només, pense. 

I davant de l'horitzó agafe aire. He crescut entre muntanyes i edificis, entre llímits. L'horitzó no m'és familiar. La infinitat no m'és familiar. La idea de la soletat davant les ones, baix els núvols m'atemoritza i al mateix temps m'hipnotitza. 

Hores de peu sense fer res.

Pas

Porte més temps del habitual sense escriure res per bloc, ni passar-me per ací. Diria que estic ocupada, que he tingut milers de coses a fer, diré que no he tingut temps i no em faltarà raó metafòricament parlant. Vaig acabar l'últim examen dilluns i mentre tornava a casa en moto, durant uns meravellosos cinc segons i amb el vent acaronant-me la cara, vaig ser conscient de la llibertat com una cosa quasi física, com si aquell vent s'hagués endut totes les preocupacions que m'envoltaven.

Lamentablement, la sensació de lleugeresa no va ser duradora i promte el pes de les responsabilitats cau sobre mi de nou. Organitzar-se. Dibuixar horaris i concertar cites. Sentir que tenim el control. Volem creure que tanquem el temps en hores, minuts i segons, que som capaços de controlar-lo i desafiar-lo. Neguem el seu pas: comprem cremes anti-arruges i tints per a quan se'ns fan blancs els cabells. I no serveix per a res. I seguim envellint i arribant tard a tots llocs. I seguim celebrant aniversaris i pensant que tot passa.

Pose els peus a terra. Baixe de la moto. Mire el rellotge.
No vull pensar en les hores mai més.

Sóc jo

T'he vist sortir de casa, carregada, posant-te bé els auriculars. Vas de negre i els pantalons et van grans. Observes el cel amb l'ull dret, mantens l'esquerre tancat, com si et molestara el sol. Pujes la cremallera de la jaqueta i enfonses les mans a les butxaques. Ara mires a terra, uns passos per davant de tu. T'assegures de saber per on xafes. No camines bé, corves els peus cap a dins i això fa que destrosses les sabates. "Posa't recta!", diria ta mare. Tu mai li fas cas. Pujes més els muscles, tenses més l'esquena, continues endavant. Esquives la gent quasi sense adonar-te'n, passes pel seu costat com si no pogueren notar-te, o amb l'esperança de que no ho facen. Gires el cantó, augmentes la velocitat dels teus passos. Et reboliques els cabells i després intentes allisar-los. 

T'observe desde fora i sembla que vius en una carrera contínua. 

I vas sense direcció i sempre arribes al mateix lloc.

D'escriure

Escric a totes hores sobre soroll i silenci, sobre algun raig de sol i els hospitals, sobre trobar a faltar i sobre què feia quan era menuda. Escric sobre llocs als que he estat i als que no, sobre els passejos en soletat, i els pensaments que lluiten per sortir i no sé com expressar en veu alta. Escric sobre inseguretats, sobre altibaixos, sobre el que veig i el que escolte. Escric sobre coses que pot ser no m'han passat. Escric amb moltes comes i amb frases paral·leles, de manera desordenada, canviant de tema a sovint. Escric sobre tot de nit i quan tinc son, vomite les paraules que he emmagatzemat durant el dia. Escric per sentir que no perc el temps, o per no sentir-me tan culpable per perdre'l.
Escric i senc que no dic res.