Equilibri

La funambulista comença el seu espectacle, està preparada després de mesos d'assaig. Observa des de baix l'escala que la conduirà a la corda i no li sembla tan alta. No pot evitar estar nerviosa de nou abans de la funció. Sent com els nervis es contrauen i s'estiren a l'estòmac, enviant onades a tot el cos i fent que les seues cames tremolen. Respira profund i suspira després, els nervis semblen calmar-se. Totes les llums l'enfoquen i l'enceguen, la música comença a sonar: és l'hora. No hi ha volta enrere. Ja no pot fingir que està malalta i ha de cancel·lar l'actuació.

Puja l'escala amb firmesa. A mesura que ascendeix el seu temor augmenta, poc a poc s'allunya de terra i pren consciència dels seus moviments. Arriba finalment a la corda. Està confiada, sap què ha de fer i com ha de fer-ho. Torna a agafar aire i col·loca el peu dret primer, l'asegura. L'esquerra després. Els primers passos li semblen senzills, mou els braços per a estabilitzar-se, agafa confiança i velocitat. Pot fer-ho. Continua endavant amb els ulls fixos en l'altre extrem de la corda, que cada vegada està més prop. De sobte, i no sap per què, la seua mirada es desvia cap al terra. Veu la caiguda. La tem. La funambulista ja no està tan segura. La corda comença a balancejar-se. Els seus peus busquen fermesa sense trobar-la. Els seus braços es mouen sistemàtics intentant recuperar l'equilibri. La tensió del moment és quasi física. No importa el que faça, la seua inseguretat fa que estiga destinada a caure. S'adona de que no hauria d'haver mirat a terra però és massa tard.

La funambulista perd definitivament l'equilibri i cau. També estava preparada per a això. S'aferra a la corda amb les cames i queda penjada. El públic comença a marxar, ningú vol vore una funambulista que no és capaç de creuar la corda o de recuperar l'estabilitat sobre ella. Això de caure's pot fer-ho tothom, no és cap espectacle. La funambulista no s'ha donat compte de que està plorant, de que la frustració i la impotència han pogut amb ella. Les llàgrimes li caiguen pel front i es perden entre els seus cabells.

Quan sembla que tot està perdut, observa que una poca gent s'ha quedat entre les grades, que encara hi ha algú que confia amb ella. La funambulista inspira profund per tercera vegada, s'impulsa fort fins a quasi sentir dolor als abdominals i conseguix seure sobre la corda amb gran esforç. Amb una sèrie d'acrobàcies torna a posar-se en peu. Havia sigut difícil, però ja podia continuar fins arribar a l'altre extrem i baixar de nou a terra.

En cap moment se li va ocòrrer pensar que el públic s'havia quedat per vore-la caure.