Reconstrucció

Naix, fràgil, entre cendres, mig cec. No té res especial. No és bonic. No canta, només brama de manera aguda, com un lament. Ha tornat a començar. Promte li ixiran les primeres plomes, el seu bec es farà fort i les seues urpes afilades. Pot ser no demà, ni la setmana que ve. Pot ser tardarà anys en crèixer i enfortir-se. El procés serà lent, ho sap, ho ha viscut abans. No pot permetre's plorar, les seues llàgrimes són massa valuoses, ha d'estalviar-les. Ha de continuar endavant. Ha de tornar a aprendre-ho tot. És menut però és vell. 

I a mesura que va batent les ales i volant més alt, a mesura que les plomes guanyen color i comencen a brillar, i el seu cant millora, s'adona de que ha tornat a resorgir una vegada més, de que és bell, de que és immortal, de que encara que semblés dèbil en un principi, res pot evitar que l'au fènix reaparega de nou d'entre les seues cendres.