Última

Des del local i per a tots.
Compte enrere.

Passejos

Les cafeteries estan plenes. Llocs d'encontre que desafien el fred de l'hivern i oferixen companyia i begudes calentes. Què atraients em semblen des de fora, quan passe pel seu costat amb les mans enfonsades a les butxaques i la cara exposta al vent. Al mirar de reüll pels seus cristals observe les menudes taules i els seus ocupants, endinsats en alguna conversa potser important o possiblement no. Els seus llavis es mouen frenètics mentre les seues mans porten una tassa de camí camí cap a ells. Beuen. Un glop, un altre. No m'importa en absolut però m'he fixat. I ara continue el camí a casa amb el sabor a café a la llengua.

Diumenge de lectura

No sé en quin moment de la vesprada he començat a llegir. L'olor inconfundible a llibre nou i el tacte suau de les pàgines eren massa encisadors. I poc a poc, la grossor entre el polze i l'índex que marca les pàgines restants disminueix. "Aquest llibre és una teranyina", pense, i sé que no m'equivoque. Cada història secundària es desenvolupa i s'abraça a altres, guanyant coherència, obrint i tancant portes a cada parrafada. Cada personatge es deixa conèixer gradualment sense deixar de sorprendre'ns.

Sempre he pensat que m'estime més els personatges que les persones. No és cap forma de misantropia o de despreci cap als que m'envolten, però és així. Els personatges són fermes i estables, i sobre tot, supose que són imaginaris. Ens permeten adaptar-los a nosaltres omplint els seus buits descriptius amb la nostra imaginació, fent-los així més propers a nosaltres. Cada personatge és diferent segons el lector i alhora és fidel a si mateix.

I torne a endinsar-me dins l'olor del llibre a retrobar-me amb els vells amics.

Seguim en dijous

Pots còrrer incansable, pots evitar, pots fer com que no ha passat mai res. Pots sumir-te en el silenci i apartar la mirada.

And you can sleep in a coffin, but the past ain't throug with you.

Diuen que dijous

La música cada vegada més alta. M'envolta.
Ja no estic.

Fons de dimecres

Perdona, pense. Perdona pel meu mal humor i la meua costum d'estar callada. Perdona per mirar sempre a terra i per la meua poca paciència. Perdona per les meues mans fredes i la mania estúpida de tocar les galtes. Perdona per no saber estar-me queta i per cantar a sovint. Perdona'm per mirar l'hora cada pocs minuts, per la meua forma estúpida d'alçar les celles. Perdona per caminar amb el cap baix i per posar les cames tortes quan estic parada.
Perdona, pense, però no és cert. No ho senc.
No puc sentir-me mal per ser jo. No més.

Infinit diumenge

No crec en res.
No crec en res.
En res.

Que s'acabe ja l'any.

Dimecres i aixó

Dins l'aigua la pell és més pàl·lida i els cabells ballen lliures amb moviments hipnòtics. Dins l'aigua cada gest sembla ingràvid i lent. Dins l'aigua les paraules són impossibles de pronunciar i queden atrapades dins d'una bombolla. Dins l'aigua hi ha silenci, hi ha tranquilitat.
No oblides que has de respirar.

Dilluns, agobiant dilluns

Senc el cansanci crèixer baix els meus ulls. La mà dreta encara mig tancada d'agafar el bolígraf.
Quasi un segle ha passat pel meu cap esta vesprada.

Fins diumenge

Ell plora, però tu no pots. Tu has d'agafar-li la mà, i somriure i fer-lo fort.

Senyor dissabte nit

Somiaves amb afecte i xocolata, amb abraçades per l'esquena. Somiaves. Somies.

Senyor dissabte

Aquest dia té nom com tots els altres però sembla un dia neutre. És l'efecte dels dies de festa o de les vacances: tots tan tranquils, inconnexos, que pareix que no tenen res a veure amb la resta.
Formen part d'altra rutina i oculten que tot seguix com sempre.
Podria fingir que és un dia especial. Que és dia d'ixir, de beure, de fer festa. Dia d'oblidar-se dels estudis, les responsabilitats i les càrregues. Així és com funciona: arriba el cap de setmana i ens agrada creure que podem tindre una vida diferent.

L'última lluna plena d'aquest any. Hem completat l'últim quart creixent, pot ser és hora de dir adéu.
O de reprendre-ho tot després de la lluna nova.

Mal divendres

Veig el sol des d'ací, però hui no hi ha raig.

Pensaments de dijous un divendres

Ell té les mans càlides i un somriure per a mi cada diumenge. I em diu quant em troba a faltar, i les ganes que tenia de vore'm. I em diu que sóc un solet i que estic guapa sense maquillar. I que em recorda per tindre sempre un llibre a les mans, per voler aprendre. Diu que li agradaria que se'm vegeren més els ulls, pot ser té raó.
I seu dèbil al seu silló, i no vull pensar que comença el compte enrere.

Altre dijous

Obrir una pestanya del bloc per inèrcia, escriure una nova entrada.

Dimecres, again

Ho senc, però no crec en això.

Deu minuts per al dimarts

I tots els retals dels que estic feta de vegades perden connexió.

Coses de dilluns

Entre les tres i les quatre de la vesprada el sol comença a baixar. Entra de forma obliqua per la finestra, suau i càlid i groc, i acaba reposant-se sobre els llençols. Silenci, tranquilitat. Color i calor en forma de llum. Una llum tan forta que m'obliga a tancar els ulls, a encollir-me entre les mantes i pensar: "aquest és el millor moment del dia".

Últims minuts de diumenge

Punt d'inflexió.

Son de dijous

No me n'adone però xiule, per a espantar els mals pensaments. Xiule. Una nota, després altra. Una melodia, una cançó. És igual. Xiule. De vegades massa.

Dimarts, crec

N'has vist alguna vegada, un somriure infinit? És una farsa.

Dilluns nit

De nou a la meua habitació. Mirant la cartolina blava. Les models sense cara de la paret. Els llibres a les prestatgeries, que tantes nits m'han ajudat a dormir i tants dies m'han motivat a alçar-me. L'escritori caòtic, entre llibres, llibretes, apunts i bolígrafs, que fan pensar que estic ocupada. El calendari a la dreta fent el compte enrere, el llit a l'esquerra pacient, esperant sempre. L'espill a les esquenes vigilant-me. I jo, en mig de tot aquest desordre, d'aquestes quatre parets que m'han fet companyia i han crescut amb mi.
Què tindran per a contar?

Libro de los gatos

Los ratones una vez se unieron en consejo y acordaron cómo se podrían proteger del gato. Y dijo uno que era más cuerdo que los otros:
- Atemos un cascabel al cuello del gato, y nos podremos proteger muy bien del gato, para que, cuando vaya de un lado a otro, siempre oigamos el cascabel.
Y este consejo agradó a todos. Pero dijo uno:
-Es verdad, ¿pero quién atará el cascabel al pescuezo del gato?
Y respondió uno:
- ¡Yo no!
Respondió otro:
- ¡Yo no, que por nada del mundo querría acercarme a él!

Así sucede muchas veces que los clérigos o monjes se levantan contra sus superiores u otros contra sus obispos diciendo:
- ¡Ojalá Dios lo hubiese quitado y tuviéramos otro obispo y otro abad!
Esto agradaría a todos, pero al final dice:
- Quien lo acusase perderá su dignidad o le irá mal después.
Y dice uno:
- ¡Yo no!
Dice otro:
- ¡Yo no!

Así los inferiores dejan vivir a los superiores más por miedo que por amor.

Despertant-se un diumenge

No m'agrada el color taronja. No té l'alegria del groc ni la passionalitat del roig. Es queda en mig. Com una queixa. Com una mala imitació.

Vesprada de dissabte

El sol marxa molt promte en novembre.

Sol de divendres

Ixes vegades que tinc tantes coses al cap que algunes baixen a l'estòmac.

Començant divendres

Faré com que sóc un estruç i amagaré el cap sota terra.

Dijous

Recorde la meua jo de 5 anys, pentinant-se els cabells llargs i dessitjant que li arribaren a terra. I em recorde també amb 15 anys, les tisorades continues, dessitjant que amb els cabells marxaren tots els mals records.
Ara els cabells tornen a crèixer, i sabeu què? M'agrada.

Més dimecres

És clar, tots sabeu ja que és dimecres. Que estem a novembre i és dia 23. Que hui ha plogut i ha fet fred. És clar que ho sabeu. Podria ser un dia com un altre però per a mi és un dia important, un dia que convertim tots en important: el dia d'un aniversari, del seu aniversari. L'excusa perfecta per a dedicar-li a algú uns minuts de la teua vida i regalar-li unes paraules, o donar-li una abraçada. Ja saps que va per a tu, no? I ja saps que encara que no puc estar allí físicament, em tens tots els dies, a totes hores. Supose que d'això es tracta l'amistat. Perquè no sé si t'hauràs adonat, però ja són molts anys juntes. Anys de quedades en estiu i de converses al messenger. De fotos estúpides, i de rallades en uns i altres, i d'aguantar-se mutuament. M'he rigut molt en tu, sempre. I has sigut de les persones que m'han fet anar endavant sense importar el que passara. Per aixó, hui que és el teu aniversari, t'ho recorde, i t'ho tornaré a recordar totes les vegades que siga necessari fins que et canses.

Moltíssimes felicitats, Neus. Que en siguen molts més al meu costat.

Se'ns ha fet dimarts (2)

La complexitat d'un text s'escapa de les meues mans. Frases curtes, inconnexes. Monosíl·labs.
Tot tan desordenat...

Se'ns ha fet dimarts

La curiositat de conèixer, de saber quina olor fa.

Dissabte i tal

"Una nueva canción en cada cubata y una lucha: capuchas contra corbatas."

Finalment divendres

La il·lusió i la desil·lusió de sempre.

I dijous

Havia perdut el costum de mirar el calendari. No sé per què ho he tornat a fer.
Demà entrem en quart minvant.
I no tinc res què dir.

Finals de dimecres

Però és que com eres imbècil, doncs res.

Ja és dimecres.

Pot ser sí és un error. Quina gràcia tindria si no ho fóra?

Encara dimarts

Res.
Res.
Res.
Res.
Res.
Res?
Sí, res.

Dimarts

Harry Potter, Doctor Who, el gelat de caramel, el color groc i el blau, els calcetins alts, els gats, el café amb llet, Tim Burton, els gorrets amb trenetes, les abraçades sense motiu, l'olor dels llibres, camises a quadres, mossegar-me els llavis, cantar en veu baixa, vore fotos velles, dormir, dormir, dormir, les pigues, Ralph, la lluna plena, la meua manta verda. Escriure entrades en un blog que ningú llegirà.

Benvinguts.