L'aire canvia en creuar les portes de l'hospital, es fa més dens. Crides l'ascensor i esperes, tarda, com sempre, o pot ser és que allí el temps passa més espai, quan per fi les portes s'obrin i entres. L'ascensor puja i sents els seus mecanismes moure's. És l'únic que sents. L'ascensor i la teua respiració impacient. La teua respiració impacient i l'ascensor. Durant uns segons eterns. Fins que les portes tornen a obrir i surts al corredor. T'encega la llum blanca. Veus portes obertes i pacients als llits. Veus l'enfermetat. Veus la tristesa al seus ulls i la debilitat a les seues mans que es deixen caure. Veus l'esperança i la desesperança tot d'una. Veus la súplica per uns dies més de vida i el cansanci després de tants anys de lluita. L'hospital guarda els sentiments més sincers. Els amics que van a visitar-te. Els familiars que t'estrenyen la mà donant força. Això no pot fingir-se.
Dóna volta enrere. Surt. Agafa aire a glopades.
No és un lloc per a tu.
Molt gran.
ResponElimina