Dos de tres

Feia fred. El fred que t'entra baix la roba, en aquest cas baix el pijama, i sembla que no vol deixar-te anar. El fred d'hivern que encara no s'havia dignat a aparèixer em feia companyia al balcó a les dos del matí. La nit era clara i els carrers estaven buits i coberts d'un silenci espés. M'aprope a la barana que separa els quatre pisos de caiguda, les cames comencen a tremolar. No sóc una gran amant de les altures però continue mirant cap a baix, ignorant el dessig dels meus peus de fer dos passes enrere. No hi ha ningú. No hi ha cap senyal de vida a les finestres dels edificis que tinc davant. No hi ha cap cotxe circulant ni cap vianant fent un passeig nocturn. No es sent lladrar cap gos ni el vent colpeja les finestres. Per un moment som només jo i el cel obert. I la solitud és de sobte real i es troba de peu al meu costat. 

Mentre el fum s'escapa d'entre els meus llavis pense: 'la meua ombra no és tan mala companyia'.

You make me sick because I adore you so.