Sembla simple l'horitzó. Una línia recta que limita allò que veus i t'indica infinitat. Una línia que es desplaça al temps que avances, inabastable, intocable i completament irreal. Una línia només, pense.
I davant de l'horitzó agafe aire. He crescut entre muntanyes i edificis, entre llímits. L'horitzó no m'és familiar. La infinitat no m'és familiar. La idea de la soletat davant les ones, baix els núvols m'atemoritza i al mateix temps m'hipnotitza.
Hores de peu sense fer res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada