Silueta

Torne a situar-me davant d'un document de text en blanc. El cursor apareix intermitentment, esperant vomitar les lletres, paraules i frases que jo vulga oferir-li. Res, no serveix de res. El document duu hores sense res escrit i sembla que es quedarà així. No és que no tinga res a dir, o que no vulga contar res. Més bé al contrari. El torrent d'idees fa que s'atabalen totes a la punta dels dits, just al moment abans de prémer les tecles, i que cap d'elles siga capaç de sortir. Les guarde, les deixe fer camí enrere de nou fins al racó de la meua ment d'on hagen vingut i elles s'acomoden, i amb el temps es fan grosses i mandrosses. Sembla que ja no volen mostrar-se, que no tenen ganes de fer-se els cabells i llevar-se el pijama, de posar-se boniques per a ixir a la llum. Em resigne i les deixe criar pols. "No és el moment", pense. Perc l'esperança d'escriure cap cosa decent i em dispose a tancar el document.

Just en aquest moment senc com que alguna cosa es mou prop de mi. En girar-me, veig la cortina onejant al vent, he deixat la finestra oberta. Les llums del carrer han creat una silueta estranya que em deixa pensant durant uns segons. Pot ser ho vegem tot a través d'una cortina. Com en una actuació d'ombres xineses. Veiem la bellesa a contrallum, les figures gràcils i estratègiques. Veiem el que volen mostrar-nos. I si alguna vegada ens arrisquem i creuem el vel pot ser ens trobem en la realitat de cara. En que no hi ha res de bonic, que és tot pla i simple, decorat amb somriures i música ambiental. O també és possible que, allò que vèiem fosc i desconegut siga un preludi d'una actuació més gran, més bella, agressiva i nova, que t'obliga a quedar-te per sempre a aquell costat de la cortina.

Si he d'imaginar com és el que no es mostra, si he de suposar què hi ha darrere, només desitge que no vulga fer el camí de volta.

"I'm the next step waiting in the way."