Mai m'han agradat les meues celles. Pot semblar una tonteria (i ho és), però fa uns quants anys que mostrar-les em produïa certa inseguretat. Sospitava a sovint que si no m'agradava mostrar-les era perquè donaven molta expressivitat a la cara: celles que baixen culpables, que pugen amb sorpresa o que es col·loquen subtilment en posició interrogant. Si vols saber què passa pel cap d'algú en moltes ocasions serà suficient mirar-li les celles. Amb el temps he optat per la comoditat i moltes vegades ja no m'importava mostrar les celles. He d'afegir també que he guanyat la confiança en mi mateixa i en els altres que m'impedia lluir eixa part de mi mateixa amb la comoditat habitual. No és que els meus nivells d'auto estima s'hagen disparat de sobte, sinó més bé que he aprés a acceptar la transmissió genètica.
Cada vegada que em veig a l'espill tinc l'oportunitat de vorer les meues celles, que també eren les teues, i mantenir el record viu.
A mi m'agrada la sensació que em transmet alçar la meua cella dreta. La primera vegada que ho vaig fer anava fumat, i des de llavors cada cop que l'alce em ve al cap aquella sensació.
ResponEliminaNo sé per què et conte açò, però és el primer que m'ha vingut al cap en llegir-ho.
L'entrada és boníssima. M'encanta. ^^