Records a càmera lenta amb la música alta. La foscor. El fum. Cada batec, proper, amb violència. Cada respiració compassada. Cada ball, cada cançó. Cada copa que beguèrem. Cada somriure que se'm va escapar. Cada flaix que ens encegava.
Tot té el seu fi. Els pitjors dies i les millors nits. Però hi han instants que romanen infinits a la memòria, i que encara fan vibrar la comissura dels llavis.
I tremolar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada