Ficció

Encara que sóc més bé propensa a la demofòbia, adore els concerts multitudinaris. Pot ser és per la sensació d'unitat que et dona cantar la mateixa cançó amb centenars de persones més, pot ser és per les llums de l'escenari entre la foscor, pot ser per sentir el sòl tremolar amb els altaveus. O pot ser és per la sensació de llibertat que t'ofereix el deixar-te portar per la música i començar a ballar i alçar els punys i cridar. La sensació d'alliberar-nos de nosaltres mateixa durant un parell d'hores i entregar-nos per complet a la ficció.

No parle de la ficció en el sentit d'interpretar, sinó més bé en el sentit de lliurar-nos una mica de la realitat que ens envolta i viure'n una de diferent. I durant eixos instants d'alliberació infinita, pensar que qualsevol cosa és possible.

Passe la vida entre llibres, sèries, pel·lícules i cançons que parlen de mil histories distintes i això només m'ha fet aprendre (a banda d'un extens vocabulari, prou ortografia i una mica d'anglès) que la vida real és completament anodina. L'anhel que mostrem la humanitat per viure històries fantasioses i situacions increïbles es plasma a cadascuna de les pàgines de llibres, guions o a cada vers d'una cançó o poema.

I aquest mateix anhel és el que ens inspira per voler ser artífexs d'alguna cosa més enllà de les nostres possibilitats. Aquest anhel és el que em xiuxiueja a l'orella que deixe de ser tan covard.

"Y aún hoy solo el grito y la ficción consiguen apagar las luces de mi negra alerta."

Vos dedique un somriure

Hi ha dies de baixó en què, a falta de saber què fer, agafe un dels meus llibres i fullege les seues pàgines. Coneixent-me, el més probable és que penseu que he agafat un llibre de Harry Potter i en molts casos no vos faltarà raó, però si alguna cosa té d'especial el llibre que agafe és que no forma part dels meus habituals. El llibre s'anomena "La geografía de la felicidad" i parla del concepte de la felicitat en distints països, en què es basa en cada un d'ells. Fa un resum prou acertat i inclou factors que sens dubte formen part del benestar personal. No sé per què vaig escollir aquest llibre d'entre les prestatgeries de la tenda, i ni tan sols vaig estar segura d'haver-lo entés la primera vegada que el vaig llegir. Així i tot els seus paràgrafs em van fer comprendre moltes coses. "Felicitat" és pot ser una paraula desacertada i a la qual li exigim massa. El llibre em va convidar a comprendre la felicitat com a una simple satisfacció. La satisfacció que obtens en treure-li a algú un somriure, en superar-te a tu mateix quan pensaves que no podies fer-ho. Suposa menys esforç aconseguir estar satisfets que no estar feliços.

Si he mencionat aquest llibre o el tema de la felicitat no és precisament per fer una reflexió sobre el tema, sinó perquè m'he adonat de la poca felicitat que transmet el meu blog. -- no és que em preocupe especialment, sempre he utilitzat el blog com un mètode per fer petites confessions, per soltar d'alguna manera tot allò que no sé dir en veu alta (i que moltes vegades tampoc sé contar per escrit) i per això resulta una cosa tan personal per a mi i tan ambigua per algú que no em coneix -- Açó m'ha cridat l'atenció. No em considere una persona trista, per què ha de ser trist el meu blog? Pot ser trist no és la paraula, però sí seriós. Bah, és igual, tampoc sé explicar-ho. Tampoc tinc per què explicar-ho. Així i tot, només volia deixar una pinzellada d'alegria entre les meues pàgines.

"La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, còrrer tot sol, sentir-se créixer."

El que em queda

Mai m'han agradat les meues celles. Pot semblar una tonteria (i ho és), però fa uns quants anys que mostrar-les em produïa certa inseguretat. Sospitava a sovint que si no m'agradava mostrar-les era perquè donaven molta expressivitat a la cara: celles que baixen culpables, que pugen amb sorpresa o que es col·loquen subtilment en posició interrogant. Si vols saber què passa pel cap d'algú en moltes ocasions serà suficient mirar-li les celles. Amb el temps he optat per la comoditat i moltes vegades ja no m'importava mostrar les celles. He d'afegir també que he guanyat la confiança en mi mateixa i en els altres que m'impedia lluir eixa part de mi mateixa amb la comoditat habitual. No és que els meus nivells d'auto estima s'hagen disparat de sobte, sinó més bé que he aprés a acceptar la transmissió genètica.

Cada vegada que em veig a l'espill tinc l'oportunitat de vorer les meues celles, que també eren les teues, i mantenir el record viu.