Ficció

Encara que sóc més bé propensa a la demofòbia, adore els concerts multitudinaris. Pot ser és per la sensació d'unitat que et dona cantar la mateixa cançó amb centenars de persones més, pot ser és per les llums de l'escenari entre la foscor, pot ser per sentir el sòl tremolar amb els altaveus. O pot ser és per la sensació de llibertat que t'ofereix el deixar-te portar per la música i començar a ballar i alçar els punys i cridar. La sensació d'alliberar-nos de nosaltres mateixa durant un parell d'hores i entregar-nos per complet a la ficció.

No parle de la ficció en el sentit d'interpretar, sinó més bé en el sentit de lliurar-nos una mica de la realitat que ens envolta i viure'n una de diferent. I durant eixos instants d'alliberació infinita, pensar que qualsevol cosa és possible.

Passe la vida entre llibres, sèries, pel·lícules i cançons que parlen de mil histories distintes i això només m'ha fet aprendre (a banda d'un extens vocabulari, prou ortografia i una mica d'anglès) que la vida real és completament anodina. L'anhel que mostrem la humanitat per viure històries fantasioses i situacions increïbles es plasma a cadascuna de les pàgines de llibres, guions o a cada vers d'una cançó o poema.

I aquest mateix anhel és el que ens inspira per voler ser artífexs d'alguna cosa més enllà de les nostres possibilitats. Aquest anhel és el que em xiuxiueja a l'orella que deixe de ser tan covard.

"Y aún hoy solo el grito y la ficción consiguen apagar las luces de mi negra alerta."