Tremola

El crit que s'impulsa des del diafragma i pots sentir com ascendeix pel pit fins que surt fent tremolar les cordes vocals, ferint la gola. El crit que contrau tots els teus músculs i et fa tancar els ulls amb força, amb l'esperança de que, quan els obrigues, la por haurà marxat.

"Y aún hoy sólo el grito y la ficción consiguen apagar las luces de mi negra alerta."

Un nivell superior

El llenguatge ens és molt útil. Saber expressar-nos correctament per tal de comunicar-nos i relacionar-nos és realment important. La nostra manera de transmetre el que pensem o el que sentim ens defineix. Existeixen persones afectuoses i d'altres que no ho són. Persones més callades i persones que parlen pels colzes. Persones que fan bromes a sovint contràriament a les que no tenen sentit de l'humor. Totes aquestes coses que representen la nostra manera de ser les mostrem amb paraules o amb gestos, amb mirades, amb somriures o tics inconscients. Així i tot, hi han ocasions en què tots aquestos mètodes de comunicació no ens semblen suficients. El que se'ns passa pel cap no és ni una mil·lèsima part d'allò que realment voldríem expressar.

I deixem que una cançó s'explique per nosaltres.

Well it rains and it pours
When you're out on your own
If I crash on the couch
Can I sleep in my clothes?
'Cause I've spent the night dancing
I'm drunk, I suppose
If it looks like I'm laughing
I'm really just asking to leave


This alone, you're in time for the show
You're the one that I need
I'm the one that you loathe
You can watch me corrode like a beast in repose
'Cause I love all the poison
Away with the boys in the band.

Enrere

Sortir d'allí. Pujar la cremallera de la jaqueta fins al coll i anar-me'n. Ja. Ràpid. Ni tan sols sé si he tancat bé la porta, m'és igual. Estic fora. Comence a caminar quasi inconscientment i sense direcció. No sé on vaig. No sé per què vaig. No sé per què camine. Tampoc m'importa. Sense adonar-me'n he anat augmentant la velocitat dels meus passos. Vaig esquivant la gent per inèrcia. En algun moment he començat a còrrer.

I ara no sé com he arribat ací.

"Me doblas la distancia y sumas cien."

I dos i dos són quatre

Podria ser una tostada. Seria emocionant sentir un ganivet, fred, afilat, escampant qualsevol cosa sobre mi per a després sentir-me cruixir entre les dents d'algú. Podria ser un espill i reproduir tot allò que veig. Podria ser unes sabates i haver de recòrrer el món, tot el dia en contacte amb el terra, sentint les pedres i l'asfalt en contacte amb la meua sola. Podria ser un cigarret a uns llavis anònims, calmant l'ansietat i cobrant-me temps de vida. Podria ser unes ulleres i relliscar pels tabics nasals cada cinc segons.  Podria ser un globus d'heli a les mans d'un xiquet, que sempre acaba escapant o tristment desunflat. Podria ser una caixeta que guarda les joies i els records d'una vídua.

Però posats a dir estupideses, podria ser la veueta que et dessitja bona nit a cau d'orella.

Fum

La barreta d'encens està acabant-se, deixant anar un rastre de fum que ascén en espiral. Ha deixat la meua habitació enfonsada en una olor carregada, que consegueix relaxar-me i mig adormir-me. Hauria d'estudiar, però observe el fum aparèixer, consumir la barreta lentament i desaparèixer. Tan efímer, tan lleuger, tan impossible d'atrapar. La meua ment vola amb aquest fum, allunyant-se del llibre de matemàtiques, de les equacions i de qualsevol cosa real. Què fàcil seria escapar de tot així, marxar flotant.

La cendra cau, ja no queda encens. Però el rastre del fum continua ací.

Sh.

M'obsessiona el silenci. Les millors hores del dia per a mi són aquelles que puc passar sola a casa o els instants abans de dormir quan no hi ha cap soroll i el mal de cap se'n va. "No apreciem el silenci suficient", pense a sovint; ens obliguem a omplir-lo de companyies i paraules que no importen i l'espanten, moltes vegades per tal de no escoltar-nos pensar. No havia entés mai això, i en ocasions continue sense entendre-ho. Què podia trindre de roí el silenci i la tranquilitat que aporta? Quin era el punt en intentar desfer-nos d'ell a tota costa? Què conseguíem evitant-lo? No res, cap, res tampoc. El silenci estava sobre totes ixes coses: "si el que anaves a dir no és més valuós que el silenci, no ho digues."

Però en ocasions hi han veus que sí són més valuoses que el silenci, i la seua absència convertix el silenci en terror. 

Adéu

Distància prudencial per enfrontar les coses. Mirar-les de front. Però moltes coses tenen braços forts que t'atrauen, que t'obliguen a apropar-te. Braços que t'envolten cada vegada amb més força fins sentir que et falta l'aire. L'abraç de la por, que sempre et deixa marques a les costelles.

"Y es que tendrá que salir por algún lado toda esta pena."

Pronom i verb

Mossegar-me els llavis mirant a l'infinit és un acte reflexe. Són uns dels pocs moments en que no permet que se'm passe res pel cap, simplement em concentre en les meues dents pressionant el llavi inferior, avant i arrere.

Sembla que estic mastegant les paraules.

I la veu s'aferra a la gola per tal de no sortir.

Camí a dormir

"Bona nit", i les mans havien de desenllaçar-se i separar-se de la calidesa de l'altra.

Aigua

Pluja intermitent. Matins grisos i ennuvolats. Vesprades sense raig de sol entrant per la finestra abans de dormir. I comença a ploure de nou. La pluja refresca i renova, relaxa. Ens fa sentir protegits i comfortables quan estem  a l'interior i l'observem des d'una finestra. Ens fa sentir diferents quan sóm a l'exterior. L'aigua cau suau primer i després violenta, infiltrant-se per allà on pot, banyant els cabells i la roba fins arribar a la pell, relliscant per les galtes, fent sentir el fred més intens i més propi, més part d'un mateix. La pluja ens transforma per uns instants. De vegades fa com que s'emporta algunes coses.

(I altres vegades la pluja ens deixa el mal record d'un constipat i calcetins banyats.)

Estupideses

M'encanta riure, sentir com les males sensacions marxen amb cada riallada i escoltar la musicalitat i els tons aguts de cadascuna. Lliberar-se d'aquesta manera, fins que salten les llàgrimes i et quedes sense veu, fins que senques dolor a les costelles de tanta alegria per un moment. Riure fins ofegar-se i necessitar agafar l'aire a glopades per la boca. Riure fins deixar-se caure i fins que la cara es pose roja.
Fins que no importe res.

Naufragi

Faig un bot i m'acomode al llit, sentada com un indi i deixant que els dits ballen lliures pel teclat de nou. A cada entrada intente situar-vos en la meua posició, fer-vos ser jo durant uns pocs minuts. Confessions en petites dosis. En soletat. En els meus moments de ser una illa, de tornar a caure en mi mateixa i en el gran error que això suposa.
Quan les coses deixen de tindre sentit i em tanque a la meua bombolla durant uns instants, sempre apareix algú que sap com atravessar-la i quedar-se amb mi a fer-me companyia.

- Alone is what I have. Alone protects me.
- No. Friends protect people.

Existint

Escric açó amb les ungles sense pintar i semblen les mans d'altra persona. Fràgils, teclegen una paraula rere altra esperant trobar sentit a alguna cosa. He oblidat a quin dia estem i deixe que se'm gelen els dits dels peus mentre faig memòria. No arribe a cap conclusió, necessite mirar el calendari. Quanta confusió en un moment. Quantes coses sembla que hauria de dir. Però en aquest moment només se m'ocorre mossegar-me la llengua tan fort que se m'obliden les paraules.

Dues setmanes després

No és que tingués propòsits d'any nou, sempre he pensat que són una estupidesa. Quin sentit té posar-se una data per començar a complir allò que volem fer? Si realment volem fer-ho començarem de seguida. Els propòsits d'any nou realment són coses que ens agradaria fer o ser. Volem canviar, ser millors, agradar-nos, qualsevol cosa, i no sabem per on començar. Així que utilitzem l'any nou i la famosa frase "any nou, vida nova" com a excusa. Per a ser un poc menys nosaltres i ser un poc més ideals. Per a convertir-nos en el nostre propi personatge.
Per sort o per desgràcia aquest personatge no dura massa temps, i la vertadera identitat retorna promte.
Hola a tots de nou.

Los Cinco tras el pasadizo secreto

La primera vegada que un llibre va caure a les meues mans jo tenia set anys. Era un llibre vell, amb la coberta desgastada i les pàgines groguenques. A la primera fulla hi posava el nom de ma mare. Ella em va prometre que en quan acabara de llegir el llibre, canviaríem el nom i posaria el meu. Aquesta va ser la meua motivació. De seguida vaig voler iniciar-me a la lectura. Però a la segona pàgina vaig haver d'aturar-me. "No seas tonta, Jorge", deia. "Tonta"? "Jorge"? Pot ser havia llegit malament. Però no. Les paraules estaven clarament impreses. El que jo pensava que era un error gramatical em mantingué estancada durant mesos. No hi havia explicació possible. Per què ixe canvi de gènere? No deixava de donar-li voltes fins que vaig decidir continuar llegint. I així vaig descobrir que Jorgina preferia que l'anomenaren Jorge. Per quina estupidesa havia estat preocupant-me.

Si és que poques vegades ens adonem que tancar-nos als nostres pensaments ens impedix avançar.

"Los libros son espejos: solo se ve en ellos lo que uno ya lleva dentro."

Itàlia

Vaig obrir els ulls desorientada. M'havia adormit sense adonar-me'n al seient d'aquell avió. "Quin mal de coll", vaig pensar inevitablement. Tenia les orelles taponades per la pressió i tot semblava encara un somni. En aquell moment dirigí la meua mirada cap a la dreta, on estava la finestra. El sol es posava sobre el Mediterrani, creant una escala de colors brillants i reflexant-la al seu torn sobre el mar. Els últims rajos de sol del dia. Una completa foscor excepte per les franges de color formant l'horitzó.
Aquella imatge tan irreal em va enfonsar de seguida en una immensa tranquil·litat. El vidre de la finestra em va tornar el meu reflexe somrient. Felicitat de camí a casa.

Solo recordamos lo que nunca sucedió.

Realitat

Tot sembla bona idea abans d'intentar posar-ho per escrit.

Dos de tres

Feia fred. El fred que t'entra baix la roba, en aquest cas baix el pijama, i sembla que no vol deixar-te anar. El fred d'hivern que encara no s'havia dignat a aparèixer em feia companyia al balcó a les dos del matí. La nit era clara i els carrers estaven buits i coberts d'un silenci espés. M'aprope a la barana que separa els quatre pisos de caiguda, les cames comencen a tremolar. No sóc una gran amant de les altures però continue mirant cap a baix, ignorant el dessig dels meus peus de fer dos passes enrere. No hi ha ningú. No hi ha cap senyal de vida a les finestres dels edificis que tinc davant. No hi ha cap cotxe circulant ni cap vianant fent un passeig nocturn. No es sent lladrar cap gos ni el vent colpeja les finestres. Per un moment som només jo i el cel obert. I la solitud és de sobte real i es troba de peu al meu costat. 

Mentre el fum s'escapa d'entre els meus llavis pense: 'la meua ombra no és tan mala companyia'.

You make me sick because I adore you so.

Villalonga

Aquella casa havia sigut un cine, però en aquell moment jo no ho sabia. Per a mi era la casa gran, majestuosa, de les habitacions desordenades. La casa que em donava cert temor però a la que sempre volia tornar. Era la casa de la meua besàvia. 

Si recorde bé, la casa es trobava al número 8 d'un carrer que portava a una font. L'entrada estava coberta per una cortina de cadenes que m'agradava trenar inútilment. La porta, sempre oberta, donava pas al rebedor, ampli. Al rebedor s'hi trobava la meua part preferida: dos balancins als quals m'agradava gronxar-me fins que l'impuls de la cadira feia semblar que acabaria caient. Avant, arrere, avant, arrere, poc a poc més fort i alçar-se al final d'un bot. Seguint el rebedor, una mica més al fons i a la dreta, estava el menjador, de qual sols recorde una gran taula rodejada de cadires i una porta. La porta conduïa a una habitació amb dos llits i una finestra. Els llits eren alts i t'enfonsaves en ells cada vegada que intentaves gitar-te. La finestra donava a la saleta d'estar, a la qual s'accedia pel rebedor. La saleta era menuda, i tenia una gran televisió on puc recordar haver vist alguna vegada "Sissí la Emperatriz". A cada costat de l'estància hi havia una porta. A la dreta, la del llavador, amb la seua olor permanent de sabó i ametles. A l'esquerra, la cuina i els seus pitxers d'aigua que anava a omplir a la font. En creuar per complet la saleta eixíem al pati, ple de plantes que creixien desordenades. 

No sé per què recorde ara esta casa. No sé per què tant de deteniment en descriure-la i en recórrer-la de nou. Actualment la casa està buida, abandonada, plena de pols i aranyes, rates i animals morts. Aquella casa, tan elegant als meus ulls de xiqueta va consumint-se poc a poc amb el pas dels anys.

 

Encara i tot, si pogués, tornaria a aquells balancins de nou, que em bressolaven violentament però sense deixar-me caure.

Elles

Tants dies, tantes nits de ron i cassalla que ja he perdut el compte. I riure, i burlar-se, i ballar damunt de les cadires. Així una s'oblida de qualsevol cosa.

Primer diumenge

Les huit del matí i encara tenia alcohol en vena, estic segura. Caminava sola pel carrer tornant a casa, permetent-me un moment de reflexió mentre l'aire fred del matí m'ajudava a centrar els meus passos. M'havia desviat del camí habitual i a cada encreuament de carrers em plantejava per on anar. Dreta o esquerra. Pegar una volta absurda per allà on em portaren els peus o arribar a casa i gitar-me. La temptativa de la volta absurda era gran. Forma part de les meues costums començar a caminar sense un destí fixe i perdre una mica el temps. Però el meu cap no estava per a ixes coses. "Gira a l'esquerra", pensava, fins a deixar-ho tot enrere.

2012

Un moment de confusió, tres segons, una calada.