Final

La tardor crida a la porta mentre que l'estiu recull els seus últims dies i s'acomiada. S'acaben els matins remugant entre llençols, estirant els minuts fins al migdia. S'acaba sortir de casa baix la calor sufocant de les quatre, amb el sol cegador per companyia. S'acaben les llargues vesprades de jugar a cartes, de deixar-se caure entre el fum i la birra. S'acaben les nits cara a la pantalla fins adormir-se o les nits en que la música et fa de bressol.

I ara que el compte enrere dels dies de no fer res ha arribat a zero, ens queda badallar amb les primeres llums del dia, començar a abrigar-se i observar caure la pluja. Ens queden dies de biblioteca i caps de setmana d'alliberament desesperat. Ens queden concerts que saluden tímids i algun aniversari que celebrar.

No em queda estiu, però em queden molts somriures.

Desitjos per no pensar

Voldria ser un animal, m'importa ben poc quin. Voldria ser una lleona de caça a la sabana, sigil·losa, avançant entre la herba alta fins una gasela a la que estripar amb les dents. Voldria ser també eixa mateixa gasela corrent per la seua vida, veloç, àgil i conscient del perill. Voldria ser un au migratòria que busca la calor del sud i s'atura als pals de la llum a descansar. I piula, i entona melodies que ningú pot comprendre. Voldria ser un gos fidel que llepa la cara a un xiquet, i lladra, i corre, i mou la cua. Voldria ser un cuc tancant-me en una presó de seda per ressorgir com una papallona. Voldria ser un ànec, caminant maldestre pel fang fins arribar al riu on nadarà per primera vegada. Voldria ser una serp verinosa i ferir amb els meus ullals aquells que intenten ferir-me a mi. Voldria ser una formiga que camina en filera, responsable, recollint menjar per l'estació freda. Voldria ser un ratolí esquivant trampes i falcons. Voldria ser una sargantana al sol d'estiu, corrent per una blanca paret i esperant a que la cua em torne a créixer. Voldria ser un rat penat a la foscor d'una cova, guiant-me per sons i vibracions. Voldria ser un goril·la tastant la fruita dolça de l'arbre més alt de la selva. Voldria ser una balena cavalcant les ones.

I per què no? Voldria ser un drac, volant, respirant fum i cremant amb el meu alè totes les males intencions.

Descàrrega

Carrega la boca d'aire i ompli els pulmons. El pit s'unfla progressivament, es fa ampli i gran. L'aire funciona com una espècie de calmant i s'estén de manera lenta, per la gola, per l'esquena, baixa i para a l'estòmac, rellisca per la panxa i passeja lentament fins arribar als dits dels peus. Deixes que els ulls es tanquen i el nervi s'adorm. Sembla que tot al teu voltant s'atura.

I en aquest moment de pausa simplement no ocorre res.

Sospira, et mira i somriu.

"Never in tune, just sigh."

So long and good night

A mesura que la nit avança i les manetes del rellotge segueixen la seua ruta, les parpelles es fan pesades i cauen suïcides, baixant el teló, separant els actes. Cada parpelleig és més llarg que l'anterior. Cada parpelleig regala uns segons de pausa, de foscor, de llums en espera. I en obrir els ulls de nou tornen les llums i les figures borroses de l'habitació. Tornen els pòsters i les fotografies penjades tortes sobre les parets. Ells no tanquen mai els ulls. Ells no es perden ni una escena. Ells podrien contar-vos com, cada nit abans de dormir, abrace el coixí i feta un cabdell murmure "bona nit" a l'aire.

Alguna vegada que altra, una veueta suau em respon.

Xicoteta voladora

Faré una confessió egoista i et diré que escric açò molt més per a mi que per a tu, per a fer-me creure a mi mateixa que sóc un poc millor persona i que encara et puc treure un somriure. He escrit moltes coses a la meua vida. Algunes les he publicat a algun lloc i altres no, però fent el recompte pense que eres una de les persones a qui més texts he dedicat i a qui he redactat les meues paraules més sinceres. Creu-t'ho o no, jo només vull dir-ho.

Vull dir-te que eres preciosa. Que m'agraden els teus cabells curts. M'agraden els teus ulls que no sé de quin color són. M'agrada la pigueta que tens baix de l'ull i el teu nas encara que tu digues que és lleig. M'agrada quan estàs seriosa i sembles major, però m'agrada més quan somrius i les teues galtes es tornen rosades per una estona. M'agrada quan apropes les mans a la cara i sembles un gatet. I sí, m'agraden les teues mans tallades. M'agrada la samarreta que tenim igual, la que deixa els muscles descoberts. M'agrada que m'envies fotos de gats abans de dormir. M'agrada quan ens vegem després de tants mesos i caminem pel carrer agafades de les mans, per a sentir que no ens perdem.

Pensa el que vulgues, però desitjaria que de tant et veieres de la mateixa manera que ho faig jo. Tan dolça, tan bonica, tan valuosa, tan important que sembla impossible.

La pròxima vegada que et plantes davant d'un espill, saluda't de part meua.

"Dancing with your demons"

Un badall i altre després. Símptomes de son que ignores al temps que intentes mantenir els ulls oberts. Resulta difícil: les parpelles són pesades i suposa un gran esforç pujar-les cada vegada que cauen. Són més fortes que tu. Són més fortes que la por que et provoca rendir-te al somni.

Així i tot, involuntàriament acabes caient i entregant-te als malsons. Figures grotesques, persecucions, foscors i caigudes. El teu subconscient et conta tot allò que has sigut capaç d'evitar durant el dia. T'ho recorda d'una manera quasi cruel i esgarrifosament realista, violenta, exagerada. I quan finalment despertes és com continuar el que vivies mentre estaves dormint. Ulls cansats i altra nit més a la que has perdut la batalla.

Però amb el temps l'espai entre malson i malson es fa més ample. Les preocupacions cada vegada t'importen menys i tot t'importa menys i finalment després de perdre totes les petites batalles has guanyat la guerra.

Ja no hi han malsons. Ja no hi han despertars angoixosos. Ja no hi ha res, real ni irreal que puga fer-te mal.

"Lay your weary head to rest, don't you cry no more."

Silueta

Torne a situar-me davant d'un document de text en blanc. El cursor apareix intermitentment, esperant vomitar les lletres, paraules i frases que jo vulga oferir-li. Res, no serveix de res. El document duu hores sense res escrit i sembla que es quedarà així. No és que no tinga res a dir, o que no vulga contar res. Més bé al contrari. El torrent d'idees fa que s'atabalen totes a la punta dels dits, just al moment abans de prémer les tecles, i que cap d'elles siga capaç de sortir. Les guarde, les deixe fer camí enrere de nou fins al racó de la meua ment d'on hagen vingut i elles s'acomoden, i amb el temps es fan grosses i mandrosses. Sembla que ja no volen mostrar-se, que no tenen ganes de fer-se els cabells i llevar-se el pijama, de posar-se boniques per a ixir a la llum. Em resigne i les deixe criar pols. "No és el moment", pense. Perc l'esperança d'escriure cap cosa decent i em dispose a tancar el document.

Just en aquest moment senc com que alguna cosa es mou prop de mi. En girar-me, veig la cortina onejant al vent, he deixat la finestra oberta. Les llums del carrer han creat una silueta estranya que em deixa pensant durant uns segons. Pot ser ho vegem tot a través d'una cortina. Com en una actuació d'ombres xineses. Veiem la bellesa a contrallum, les figures gràcils i estratègiques. Veiem el que volen mostrar-nos. I si alguna vegada ens arrisquem i creuem el vel pot ser ens trobem en la realitat de cara. En que no hi ha res de bonic, que és tot pla i simple, decorat amb somriures i música ambiental. O també és possible que, allò que vèiem fosc i desconegut siga un preludi d'una actuació més gran, més bella, agressiva i nova, que t'obliga a quedar-te per sempre a aquell costat de la cortina.

Si he d'imaginar com és el que no es mostra, si he de suposar què hi ha darrere, només desitge que no vulga fer el camí de volta.

"I'm the next step waiting in the way."