Tic, tic, tic, tic, tic, tic...

Tic, tic, tic, les picades d'un pardal al menjar.
Tic, tic, tic, el ritme del peu impacient.
Tic, tic, tic, el batec que s'accelera.
Tic, tic, tic, l'interruptor de la llum.
Tic, tic, tic, colps suaus a la porta.
Tic, tic, tic, la màquina d'escriure.
Tic, tic, tic, el soroll del teclat.
Tic, tic, tic, corre el rellotge.
Tic, tic, tic, goteja l'aixeta.
Tic, tic, tic, tres fotos.
Tic, tic, tic, tremoles.
Tic, tic, tic, què?

L'infinit soroll de fons.

Hola cuxi

Les unitats del sistema mètric decimal poden semblar suficients per tal de mesurar la distància física. Ta casa a 872 metres de la meua, el poble on vius a 70 kilòmetres des d'ací, mou-te uns centímetres a l'esquerra. Molt útils. Molta informació i precisió, tot el que vulgues.
Però en canvi no sé com mesurar la distància que et separa d'algú quan seu al teu costat i el notes absent, o quan sóc jo la que dirigeix la mirada a un punt qualsevol i viatja, lluny, sense moure's, a les infinitats del pensament. No sé com mesurar la distància dels dies sense vore'ns, dels dies de silenci, quan ja has perdut el compte dels dies.
L'eterna paradoxa de sentir propers a aquells que la distància et diu que estan lluny.

"Y caminará el reloj, pero no tanto el corazón, y el lago será un charco." 

Visita turística

L'aire canvia en creuar les portes de l'hospital, es fa més dens. Crides l'ascensor i esperes, tarda, com sempre, o pot ser és que allí el temps passa més espai, quan per fi les portes s'obrin i entres. L'ascensor puja i sents els seus mecanismes moure's. És l'únic que sents. L'ascensor i la teua respiració impacient. La teua respiració impacient i l'ascensor. Durant uns segons eterns. Fins que les portes tornen a obrir i surts al corredor. T'encega la llum blanca. Veus portes obertes i pacients als llits. Veus l'enfermetat. Veus la tristesa al seus ulls i la debilitat  a les seues mans que es deixen caure. Veus l'esperança i la desesperança tot d'una. Veus la súplica per uns dies més de vida i el cansanci després de tants anys de lluita. L'hospital guarda els sentiments més sincers. Els amics que van a visitar-te. Els familiars que t'estrenyen la mà donant força. Això no pot fingir-se.

Dóna volta enrere. Surt. Agafa aire a glopades.
No és un lloc per a tu.

16 anys

Discutir per inèrcia, per costum, pel mateix tema de sempre que semblava resolt. Repetir les mateixes paraules una vegada i un altra, utilitzar els mateixos arguments, per a un mateix tan forts que no hi ha forma de contrarrestar-los. Alçar cada vegada més la veu. Ja no importa si tens raó o si no. Només vols que t'escolten.

Present històric

No sé què esperes de mi. Pot ser t'agrade perquè somric molt quan estic en companyia, perquè sembla que no m'importa res. Pot ser no t'importa seure al meu costat perquè saps que no vaig a molestar-te. És possible que vulgues passar temps amb mi perquè no t'obligue a dir res si no vols. No ho sé, i ho dubte. Sembles feliç, satisfet, sense ser conscient per complet del que està passant. Com tots. Com jo. Pot ser ho som en realitat. No sé. No sé res. Ja no sé on estic. Ja no sé qui som.

Abans de que te'n vages ja comence a trobar-te a faltar.

I encara i tot, quan no estigues, no m'hauré fet a la idea.

Reconstrucció

Naix, fràgil, entre cendres, mig cec. No té res especial. No és bonic. No canta, només brama de manera aguda, com un lament. Ha tornat a començar. Promte li ixiran les primeres plomes, el seu bec es farà fort i les seues urpes afilades. Pot ser no demà, ni la setmana que ve. Pot ser tardarà anys en crèixer i enfortir-se. El procés serà lent, ho sap, ho ha viscut abans. No pot permetre's plorar, les seues llàgrimes són massa valuoses, ha d'estalviar-les. Ha de continuar endavant. Ha de tornar a aprendre-ho tot. És menut però és vell. 

I a mesura que va batent les ales i volant més alt, a mesura que les plomes guanyen color i comencen a brillar, i el seu cant millora, s'adona de que ha tornat a resorgir una vegada més, de que és bell, de que és immortal, de que encara que semblés dèbil en un principi, res pot evitar que l'au fènix reaparega de nou d'entre les seues cendres.

D'imprevist

Em desperte desorientada al meu llit. Mal de cap i gola seca, altra ressaca. Comencen a arribar onades de records de l'anterior nit: la música, les calades profundes, els glops d'anís, el mareig, els vòmits, recuperar la consciència davant d'un espill i somriure, somriure de llàstima i fàstic, no reconèixer el reflexe que tinc davant meu. I en aquell moment, tornar a la multitud del concert i deixar-me portar, deixar-me espentar, deixar que em colpejen i em xafen, perquè m'és igual, perquè no sóc jo. 

Somriu.