So long and good night

A mesura que la nit avança i les manetes del rellotge segueixen la seua ruta, les parpelles es fan pesades i cauen suïcides, baixant el teló, separant els actes. Cada parpelleig és més llarg que l'anterior. Cada parpelleig regala uns segons de pausa, de foscor, de llums en espera. I en obrir els ulls de nou tornen les llums i les figures borroses de l'habitació. Tornen els pòsters i les fotografies penjades tortes sobre les parets. Ells no tanquen mai els ulls. Ells no es perden ni una escena. Ells podrien contar-vos com, cada nit abans de dormir, abrace el coixí i feta un cabdell murmure "bona nit" a l'aire.

Alguna vegada que altra, una veueta suau em respon.

Xicoteta voladora

Faré una confessió egoista i et diré que escric açò molt més per a mi que per a tu, per a fer-me creure a mi mateixa que sóc un poc millor persona i que encara et puc treure un somriure. He escrit moltes coses a la meua vida. Algunes les he publicat a algun lloc i altres no, però fent el recompte pense que eres una de les persones a qui més texts he dedicat i a qui he redactat les meues paraules més sinceres. Creu-t'ho o no, jo només vull dir-ho.

Vull dir-te que eres preciosa. Que m'agraden els teus cabells curts. M'agraden els teus ulls que no sé de quin color són. M'agrada la pigueta que tens baix de l'ull i el teu nas encara que tu digues que és lleig. M'agrada quan estàs seriosa i sembles major, però m'agrada més quan somrius i les teues galtes es tornen rosades per una estona. M'agrada quan apropes les mans a la cara i sembles un gatet. I sí, m'agraden les teues mans tallades. M'agrada la samarreta que tenim igual, la que deixa els muscles descoberts. M'agrada que m'envies fotos de gats abans de dormir. M'agrada quan ens vegem després de tants mesos i caminem pel carrer agafades de les mans, per a sentir que no ens perdem.

Pensa el que vulgues, però desitjaria que de tant et veieres de la mateixa manera que ho faig jo. Tan dolça, tan bonica, tan valuosa, tan important que sembla impossible.

La pròxima vegada que et plantes davant d'un espill, saluda't de part meua.

"Dancing with your demons"

Un badall i altre després. Símptomes de son que ignores al temps que intentes mantenir els ulls oberts. Resulta difícil: les parpelles són pesades i suposa un gran esforç pujar-les cada vegada que cauen. Són més fortes que tu. Són més fortes que la por que et provoca rendir-te al somni.

Així i tot, involuntàriament acabes caient i entregant-te als malsons. Figures grotesques, persecucions, foscors i caigudes. El teu subconscient et conta tot allò que has sigut capaç d'evitar durant el dia. T'ho recorda d'una manera quasi cruel i esgarrifosament realista, violenta, exagerada. I quan finalment despertes és com continuar el que vivies mentre estaves dormint. Ulls cansats i altra nit més a la que has perdut la batalla.

Però amb el temps l'espai entre malson i malson es fa més ample. Les preocupacions cada vegada t'importen menys i tot t'importa menys i finalment després de perdre totes les petites batalles has guanyat la guerra.

Ja no hi han malsons. Ja no hi han despertars angoixosos. Ja no hi ha res, real ni irreal que puga fer-te mal.

"Lay your weary head to rest, don't you cry no more."

Silueta

Torne a situar-me davant d'un document de text en blanc. El cursor apareix intermitentment, esperant vomitar les lletres, paraules i frases que jo vulga oferir-li. Res, no serveix de res. El document duu hores sense res escrit i sembla que es quedarà així. No és que no tinga res a dir, o que no vulga contar res. Més bé al contrari. El torrent d'idees fa que s'atabalen totes a la punta dels dits, just al moment abans de prémer les tecles, i que cap d'elles siga capaç de sortir. Les guarde, les deixe fer camí enrere de nou fins al racó de la meua ment d'on hagen vingut i elles s'acomoden, i amb el temps es fan grosses i mandrosses. Sembla que ja no volen mostrar-se, que no tenen ganes de fer-se els cabells i llevar-se el pijama, de posar-se boniques per a ixir a la llum. Em resigne i les deixe criar pols. "No és el moment", pense. Perc l'esperança d'escriure cap cosa decent i em dispose a tancar el document.

Just en aquest moment senc com que alguna cosa es mou prop de mi. En girar-me, veig la cortina onejant al vent, he deixat la finestra oberta. Les llums del carrer han creat una silueta estranya que em deixa pensant durant uns segons. Pot ser ho vegem tot a través d'una cortina. Com en una actuació d'ombres xineses. Veiem la bellesa a contrallum, les figures gràcils i estratègiques. Veiem el que volen mostrar-nos. I si alguna vegada ens arrisquem i creuem el vel pot ser ens trobem en la realitat de cara. En que no hi ha res de bonic, que és tot pla i simple, decorat amb somriures i música ambiental. O també és possible que, allò que vèiem fosc i desconegut siga un preludi d'una actuació més gran, més bella, agressiva i nova, que t'obliga a quedar-te per sempre a aquell costat de la cortina.

Si he d'imaginar com és el que no es mostra, si he de suposar què hi ha darrere, només desitge que no vulga fer el camí de volta.

"I'm the next step waiting in the way."

Ficció

Encara que sóc més bé propensa a la demofòbia, adore els concerts multitudinaris. Pot ser és per la sensació d'unitat que et dona cantar la mateixa cançó amb centenars de persones més, pot ser és per les llums de l'escenari entre la foscor, pot ser per sentir el sòl tremolar amb els altaveus. O pot ser és per la sensació de llibertat que t'ofereix el deixar-te portar per la música i començar a ballar i alçar els punys i cridar. La sensació d'alliberar-nos de nosaltres mateixa durant un parell d'hores i entregar-nos per complet a la ficció.

No parle de la ficció en el sentit d'interpretar, sinó més bé en el sentit de lliurar-nos una mica de la realitat que ens envolta i viure'n una de diferent. I durant eixos instants d'alliberació infinita, pensar que qualsevol cosa és possible.

Passe la vida entre llibres, sèries, pel·lícules i cançons que parlen de mil histories distintes i això només m'ha fet aprendre (a banda d'un extens vocabulari, prou ortografia i una mica d'anglès) que la vida real és completament anodina. L'anhel que mostrem la humanitat per viure històries fantasioses i situacions increïbles es plasma a cadascuna de les pàgines de llibres, guions o a cada vers d'una cançó o poema.

I aquest mateix anhel és el que ens inspira per voler ser artífexs d'alguna cosa més enllà de les nostres possibilitats. Aquest anhel és el que em xiuxiueja a l'orella que deixe de ser tan covard.

"Y aún hoy solo el grito y la ficción consiguen apagar las luces de mi negra alerta."

Vos dedique un somriure

Hi ha dies de baixó en què, a falta de saber què fer, agafe un dels meus llibres i fullege les seues pàgines. Coneixent-me, el més probable és que penseu que he agafat un llibre de Harry Potter i en molts casos no vos faltarà raó, però si alguna cosa té d'especial el llibre que agafe és que no forma part dels meus habituals. El llibre s'anomena "La geografía de la felicidad" i parla del concepte de la felicitat en distints països, en què es basa en cada un d'ells. Fa un resum prou acertat i inclou factors que sens dubte formen part del benestar personal. No sé per què vaig escollir aquest llibre d'entre les prestatgeries de la tenda, i ni tan sols vaig estar segura d'haver-lo entés la primera vegada que el vaig llegir. Així i tot els seus paràgrafs em van fer comprendre moltes coses. "Felicitat" és pot ser una paraula desacertada i a la qual li exigim massa. El llibre em va convidar a comprendre la felicitat com a una simple satisfacció. La satisfacció que obtens en treure-li a algú un somriure, en superar-te a tu mateix quan pensaves que no podies fer-ho. Suposa menys esforç aconseguir estar satisfets que no estar feliços.

Si he mencionat aquest llibre o el tema de la felicitat no és precisament per fer una reflexió sobre el tema, sinó perquè m'he adonat de la poca felicitat que transmet el meu blog. -- no és que em preocupe especialment, sempre he utilitzat el blog com un mètode per fer petites confessions, per soltar d'alguna manera tot allò que no sé dir en veu alta (i que moltes vegades tampoc sé contar per escrit) i per això resulta una cosa tan personal per a mi i tan ambigua per algú que no em coneix -- Açó m'ha cridat l'atenció. No em considere una persona trista, per què ha de ser trist el meu blog? Pot ser trist no és la paraula, però sí seriós. Bah, és igual, tampoc sé explicar-ho. Tampoc tinc per què explicar-ho. Així i tot, només volia deixar una pinzellada d'alegria entre les meues pàgines.

"La vida és tancar els ulls, tornar a riure, cridar al vent, sentir-nos lliures. La vida és desitjar tornar a nàixer, còrrer tot sol, sentir-se créixer."

El que em queda

Mai m'han agradat les meues celles. Pot semblar una tonteria (i ho és), però fa uns quants anys que mostrar-les em produïa certa inseguretat. Sospitava a sovint que si no m'agradava mostrar-les era perquè donaven molta expressivitat a la cara: celles que baixen culpables, que pugen amb sorpresa o que es col·loquen subtilment en posició interrogant. Si vols saber què passa pel cap d'algú en moltes ocasions serà suficient mirar-li les celles. Amb el temps he optat per la comoditat i moltes vegades ja no m'importava mostrar les celles. He d'afegir també que he guanyat la confiança en mi mateixa i en els altres que m'impedia lluir eixa part de mi mateixa amb la comoditat habitual. No és que els meus nivells d'auto estima s'hagen disparat de sobte, sinó més bé que he aprés a acceptar la transmissió genètica.

Cada vegada que em veig a l'espill tinc l'oportunitat de vorer les meues celles, que també eren les teues, i mantenir el record viu.