Itàlia

Vaig obrir els ulls desorientada. M'havia adormit sense adonar-me'n al seient d'aquell avió. "Quin mal de coll", vaig pensar inevitablement. Tenia les orelles taponades per la pressió i tot semblava encara un somni. En aquell moment dirigí la meua mirada cap a la dreta, on estava la finestra. El sol es posava sobre el Mediterrani, creant una escala de colors brillants i reflexant-la al seu torn sobre el mar. Els últims rajos de sol del dia. Una completa foscor excepte per les franges de color formant l'horitzó.
Aquella imatge tan irreal em va enfonsar de seguida en una immensa tranquil·litat. El vidre de la finestra em va tornar el meu reflexe somrient. Felicitat de camí a casa.

Solo recordamos lo que nunca sucedió.

Realitat

Tot sembla bona idea abans d'intentar posar-ho per escrit.

Dos de tres

Feia fred. El fred que t'entra baix la roba, en aquest cas baix el pijama, i sembla que no vol deixar-te anar. El fred d'hivern que encara no s'havia dignat a aparèixer em feia companyia al balcó a les dos del matí. La nit era clara i els carrers estaven buits i coberts d'un silenci espés. M'aprope a la barana que separa els quatre pisos de caiguda, les cames comencen a tremolar. No sóc una gran amant de les altures però continue mirant cap a baix, ignorant el dessig dels meus peus de fer dos passes enrere. No hi ha ningú. No hi ha cap senyal de vida a les finestres dels edificis que tinc davant. No hi ha cap cotxe circulant ni cap vianant fent un passeig nocturn. No es sent lladrar cap gos ni el vent colpeja les finestres. Per un moment som només jo i el cel obert. I la solitud és de sobte real i es troba de peu al meu costat. 

Mentre el fum s'escapa d'entre els meus llavis pense: 'la meua ombra no és tan mala companyia'.

You make me sick because I adore you so.

Villalonga

Aquella casa havia sigut un cine, però en aquell moment jo no ho sabia. Per a mi era la casa gran, majestuosa, de les habitacions desordenades. La casa que em donava cert temor però a la que sempre volia tornar. Era la casa de la meua besàvia. 

Si recorde bé, la casa es trobava al número 8 d'un carrer que portava a una font. L'entrada estava coberta per una cortina de cadenes que m'agradava trenar inútilment. La porta, sempre oberta, donava pas al rebedor, ampli. Al rebedor s'hi trobava la meua part preferida: dos balancins als quals m'agradava gronxar-me fins que l'impuls de la cadira feia semblar que acabaria caient. Avant, arrere, avant, arrere, poc a poc més fort i alçar-se al final d'un bot. Seguint el rebedor, una mica més al fons i a la dreta, estava el menjador, de qual sols recorde una gran taula rodejada de cadires i una porta. La porta conduïa a una habitació amb dos llits i una finestra. Els llits eren alts i t'enfonsaves en ells cada vegada que intentaves gitar-te. La finestra donava a la saleta d'estar, a la qual s'accedia pel rebedor. La saleta era menuda, i tenia una gran televisió on puc recordar haver vist alguna vegada "Sissí la Emperatriz". A cada costat de l'estància hi havia una porta. A la dreta, la del llavador, amb la seua olor permanent de sabó i ametles. A l'esquerra, la cuina i els seus pitxers d'aigua que anava a omplir a la font. En creuar per complet la saleta eixíem al pati, ple de plantes que creixien desordenades. 

No sé per què recorde ara esta casa. No sé per què tant de deteniment en descriure-la i en recórrer-la de nou. Actualment la casa està buida, abandonada, plena de pols i aranyes, rates i animals morts. Aquella casa, tan elegant als meus ulls de xiqueta va consumint-se poc a poc amb el pas dels anys.

 

Encara i tot, si pogués, tornaria a aquells balancins de nou, que em bressolaven violentament però sense deixar-me caure.

Elles

Tants dies, tantes nits de ron i cassalla que ja he perdut el compte. I riure, i burlar-se, i ballar damunt de les cadires. Així una s'oblida de qualsevol cosa.

Primer diumenge

Les huit del matí i encara tenia alcohol en vena, estic segura. Caminava sola pel carrer tornant a casa, permetent-me un moment de reflexió mentre l'aire fred del matí m'ajudava a centrar els meus passos. M'havia desviat del camí habitual i a cada encreuament de carrers em plantejava per on anar. Dreta o esquerra. Pegar una volta absurda per allà on em portaren els peus o arribar a casa i gitar-me. La temptativa de la volta absurda era gran. Forma part de les meues costums començar a caminar sense un destí fixe i perdre una mica el temps. Però el meu cap no estava per a ixes coses. "Gira a l'esquerra", pensava, fins a deixar-ho tot enrere.

2012

Un moment de confusió, tres segons, una calada.